'Mori el mal govern'

Jo no crec que una part de Junts fos (o sigui) més independentista que l’altra, sinó que tot l’independentisme està confús: el de Junts, el de les faccions de Junts, el d’ERC, el de la CUP i el de les suposades alternatives. La decisió de Junts de sortir del govern, per un 55% dels vots, mostra aquest empat mental (qui hagi llegit empanada, alabat sia), la qual cosa té una dimensió partidista i una dimensió més transcendental:

Pel que fa a la reflexió partidista, Junts necessitava fer valer la seva marca i s’ofegava dins d’un relat, el d’ERC, que cada cop compraven més els mitjans del stablishment. La pregunta era, doncs, si Junts podia contemporitzar amb aquest stablishment sense perdre perfil propi i la resposta ha estat que no. Ho subscric i és veritat, sumat, a més, amb un balanç de gestió globalment massa pobre. Una altra cosa és que aquest hagi estat el moment més oportú per trencar, ja que ha semblat (i estic en condicions d’assegurar que ha sigut) causat per una relliscada i un error de càlcul. Sigui com sigui, Junts com a marca pot respirar millor a l’oposició que dins del govern. Com a relat, dic. Com a “empresa”, li pot costar més del previst. 

Junts com a marca pot respirar millor a l’oposició que dins del govern

Pel que fa a la dimensió de país, Junts no estava fent la independència dins del govern (era un govern marcat pel diàleg amb Madrid i la “gestió del mentrestant”) i ara, a fora, dubto molt que estar a l’oposició li permeti encapçalar una nova etapa tota sola. La part bona és que la decisió sacseja una política catalana aborregada i segrestada per Pedro Sánchez, però aquest sacseig és insuficient per a ressuscitar el procés si no transcendeix la dinàmica d’un sol partit com Junts.

La part bona és que la decisió sacseja una política catalana aborregada i segrestada per Pedro Sánchez, però aquest sacseig és insuficient per a ressuscitar el procés 

Això agita les aigües, sí, però no conforma l’èpica necessària per exorcitzar els “il·lusos enterradors” del procés, com els va anomenar Puigemont. En aquell acte de l’1 d’octubre es va veure que ni tan sols el Consell de la República, havent aplegat moltes entitats diverses, podia calmar tot sol la indignació existent avui en el públic independentista. No ho pot fer ningú, tot sol, i només amb paraules: per a ressuscitar el procés, caldrà més que un míting o una sortida del govern.

Caldrà una nova proposta política, en forma, crec, de nova candidatura. Confio que, si això passa, també s’encerti el moment i no es faci quan tot estigui encara massa verd. El proper pas cap a la maduració, el proper sacseig del tauler, seran les sentències europees. Desembre, diuen. Jo crec que la segona oportunitat del procés comença aleshores.