De teves a meves

Pere Calders era un mestre. De fet ho continua sent perquè els mestratges no caduquen. En Calders, un home menut d'una dimensió i intel·ligència extraordinàries, creador d'un món de referents propis, deia "ai, de teves a meves".

La remodelació del govern Aragonès respon a aquest criteri, a aquest gap entre el 'com ho veig ara que ho he fet jo' i 'que diferent que ho veuria si ho hagués fet un altre'. Aquesta és una situació reversible, com un anorac prim en plena tardor perquè, a l'inrevés, la història és la mateixa: mira que si allò que he tirat endavant ho hagués fet un altre!

Objectivament, Pere Aragonès s'ha inventat una forma pròpia de remodelar, de fer una crisi de govern. Lluny de tibar únicament de noms de partit, ha incorporat al seu govern un conseller del socialisme d'en Maragall, un altre de la CiU de Roca Junyent i un nom nascut amb l'embranzida inicial de Podemos, de quan Podemos era l'antiCiudadanos d'esquerres.

Pere Aragonès s'ha inventat una forma pròpia de remodelar, de fer una crisi de govern

Gemma Ubasart, Carles Campuzano i Joaquim Nadal són una jugada d'escacs aplaudida pel món d'Esquerra i xiulada amb vehemència i desfici pels entorns de Junts. Qui té raó? Tots i ningú. O, si ho preferiu, ningú i tothom.

Penso en Quim Nadal. Alcalde de Girona als anys vuitanta -des de les eleccions del 79-, rival de Pujol al 95, i conseller amb Maragall, no és precisament un júnior de la cosa pública. Això és cap mal? Objectivament, no. Però si en el seu moment l'hagués fitxat els presidents Puigdemont o Torra, els marramiaus i els mems sortits de la seu d'Esquerra haurien estat una torrentada d’incontinència ultratjant. Pel que fa a Carles Campuzano -que fins avui feia una feina molt notable al Dincat-, és un exdiputat que al Congrés ja hi va discutir la supressió del servei militar i que si hagués repetit en una llista de Junts a Madrid s'hauria sentit a dir de tot al Twitter de Rufián; des de convergent -concepte polític reconvertit en insult- fins a no independentista al 100%.

Però Campuzano, l'ànima social del món de Convergència, ara ha fitxat per un govern d'Esquerra. Ai de teves a meves! Aquest moviment l'allibera de la ira dels republicans i ha encès la d'una part dels seus exvotants a les llistes de CiU i de Democràcia i Llibertat, de quan CiU ja transitava cap a la reconversió en el PDECat.

La política d’avui hauria de perdre una part de passió futbolera. Ni els escons del Parlament haurien de ser la llotja del Camp Nou ni els entorns de Twitter haurien d'escalfar la cosa pública com si fos un Barça-Madrid.

Pere Aragonès fa de Núñez, i Campuzano és un reforç del mercat d’hivern

A la independència no s'hi arribarà per golejada i, com passava al futbol de fa dècades, ara descobrim que en la política, quan la cosa no va, les crisis es tanquen amb fitxatges estrella. Pere Aragonès fa de Núñez, i Campuzano és un reforç del mercat d’hivern.

I encara una última evidència, una cosa és suar la samarreta i una altra, de molt diferent, que sigui per sempre. Si Luis Enrique jugava al Madrid i va acabar sent un ídol del Camp Nou, el conseller Comín, per dir un nom, era bandera del canvi maragallista del 2003, va ser mà dreta de Junqueras i avui dibuixa estratègies amb Puigdemont.

Ai de teves a meves…