Twitter. Sí, Twitter. No

Segur que molts de vostès recordaran el mític programa de Josep Cuní als matins de TV3 on es demanava a l’audiència sobre algun tema, i la resposta venia en aquella expressió ben popularitzada de matins.sí, matins.no. De fet, tant el món de la tele, com molt especialment el de la ràdio sempre han jugat amb la participació de les respectives audiències, i ho han fet de les formes més diverses. Des de la cançó dedicada, a la resposta a enquestes de format breu (matins.sí, matins.no), a la interacció telefònica a l’ús de Twitter i Instagram per respondre les enquestes que les mateixes xarxes t’ofereixen. L’etcètera en aquest cas tendeix a l’infinit, i en el fons, entendre la participació de l’oient/espectador, com a actor d’un mitjà és una realitat que ha anat creixent amb el pas dels anys, i la incorporació de noves tecnologies.

Entendre la participació de l’oient/espectador, com a actor d’un mitjà és una realitat que ha anat creixent amb el pas dels anys, i la incorporació de noves tecnologies

És evident que la immediatesa, factor essencial en la manera de fer periodisme avui, juga un paper important, i de vegades pot prestar a la confusió. Recordo, per exemple, una pregunta dels matins, on a partir d’un problema concret d’actualitat rabiosa, textualment es demanava "Creus que els polítics catalans s’han implicat poc en les seleccions catalanes?" I apa, matins.sí, matins.no. La qüestió, tanmateix, no estava ben plantejada perquè hi havia polítics catalans que s’havien implicat, i molt, amb les seleccions catalanes, mentre que n’hi havia que més aviat hi havien jugat a la contra.

Per tant, la pregunta, de resposta fàcil portava trampa incorporada. El mateix passa avui amb molts programes de ràdio que fan doctrina de les enquestes a Twitter. Per començar, una enquesta ha de tenir un component científic (mostra equilibrada en gènere, edat i territori, per exemple) que les xarxes socials no poden donar. I és que en moltes ocasions pot ser que ni tan sols representin l’audiència del programa. A més, els perfils anònims, es digui el que es vulgui, acaben per distorsionar la seriositat del missatge. Escoltar com pontifiquen perfils anònims, amb noms ridículs, que pot ser fins i tot que siguin bots, ens posa en aquest fangar que avui en dia sembla que és el lloc principal i obligatori de debat, quan hauria de ser tot el contrari.

Vivim uns moments en què el periodisme s’està reinventant, com tantes coses. I hi ha oportunitats. Les xarxes socials, els digitals, la televisió de proximitat, i la ràdio són els mitjans de comunicació que poden saber què passa en tot moment i arreu. I això marca unes altres regles de joc i ens dona noves oportunitats. El drama és que les estem situant massa sovint en el terreny equivocat.

Les xarxes socials, els digitals, la televisió de proximitat, i la ràdio són els mitjans de comunicació que poden saber què passa en tot moment i arreu. I això marca unes altres regles de joc

La participació, el debat, el contrast d’opinions, la discrepància... són necessaris, diria que imprescindibles. I el periodisme se’ls ha de fer seus. Però si us plau, amb rigor, coherència i seriositat. Altrament ni informem, ni comuniquem. Fem altres coses, però ni informar, ni comunicar. I és una llàstima perquè el moment seria ideal per a fer un salt qualitatiu en el model de comunicació, dels que fan història.