45 anys del ‘Ja soc aquí’ de Tarradellas. No només un símbol
El 23 d'octubre de 1977, aquest diumenge fa 45 anys, Josep Tarradellas tornava a Catalunya després de quasi quaranta anys a l'exili a França o Suïssa. Temerós de què si es dirigia als congregats per la plaça Sant Jaume (i a aquells que sabia que l'escoltaven per la ràdio) estrictament com a "catalans" no se sentissin interpel·lats completament, va usar la mítica fórmula de "ciutadans de Catalunya", després de la qual va anunciar: "Ja soc aquí". I així va ser: Tarradellas va quedar-se aquella mateixa nit a dormir a la Casa dels Canonges i ja no abandonaria el seu nou lloc de comandament fins que el 1980 Jordi Pujol assumiria les regnes de la Catalunya ja autonòmica.
Perquè, cal recordar-ho, Tarradellas va ser un president preautonòmic i preconstitucional, fruit estrictament d'un pacte polític entre ell i Adolfo Suárez, amb el beneplàcit dels partits catalans. I, per tant, també és molt cert que totes aquelles transferències que el seu govern provisional anirà aconseguint són fruit de l'estricta negociació política amb Madrid. No hi ha marc, no hi ha a què agafar-se: s'obtenen un seguit de competències fruit del diàleg polític amb Madrid, que no estava obligada a cedir-ne ni una de sola per cap artefacte legislatiu.
Perquè, cal recordar-ho, Tarradellas va ser un president preautonòmic i preconstitucional, fruit estrictament d'un pacte polític entre ell i Adolfo Suárez, amb el beneplàcit dels partits catalans.
Els que hem pogut estudiar una mica aquell període –sota el mestratge de Joan Esculies, el veritable tarradellòleg del país- sempre citem tres elements com a mostra del que es va poder fer: recuperar l'ensenyament del català a les escoles des del setembre de 1978 (després de quaranta anys de què no es pogués fer oficialment), la planificació del mapa sanitari (l'esquema de CAPs, hospitals comarcals...) que es començaria a desplegar pocs anys més tard i assumir les competències dels ferrocarrils de via estreta que l'Estat es volia traspassar.
L'assumpció de les competències del ferrocarril de via estreta, en aquest sentit, és modèlica. La Generalitat va assumir el servei sense rebre cap finançament per part de l'Estat, el 1978. Per no tenir, va posar a fer rodar trens sense ni tan sols tenir creada l'empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat. Inicialment, els bitllets es venien sota el NIF de la Generalitat de Catalunya. Però com recorda el Conseller d'Obres Públiques del moment, Lluís Armet, en canvi, la fórmula amb què es va estrenar va ser, com a mínim, ridícula, des del punt de vista de la gestió, vist amb els ulls d'ara.
Avui en dia, malgrat algun incident absurdament magnificat des de les files socialistes, Ferrocarrils de la Generalitat és una empresa modèlica, puntual, referent.
Treballar políticament d'aquella manera ara no és possible perquè el marc hi és i el marc pesa. Molt. A vegades com una llosa. Precisament perquè tot està molt reglamentat, i l'historial de conflictes entre administracions és llarg, el terreny de les transferències i les competències és molt pantanós. Però el que pot reemergir d'aquell govern, de nou, és la capacitat de fer política. Amb els recursos que hi hagi disponibles, amb audàcia, amb capacitat de dibuixar el futur.
D'altra banda, Tarradellas, en aquell moment, va conformar un govern d'unitat amb presència de tots els partits catalans que havien obtingut representació a les eleccions al Congrés de 1977 i, per tant, en una mateixa taula de govern s'hi asseia el PSUC (un partit comunista, circumstància inèdita a l'Europa del moment) de Ramon Espasa i la Centristes de Catalunya-UCD de Joan Josep Folchi. Tampoc això avui seria possible, ni fins i tot desitjable. Però els solcs que es van conformar en aquell govern d'unitat i que, en alguns casos –com en la qüestió lingüística-, van generar un consens de grans línies de país que ens arriba fins al dia d'avui i que són una bona forma de fer política, una fórmula que el nou govern que es reclama per a la "Catalunya sencera" hauria de tenir molt en compte.
