La llei del més fort

A Catalunya un dels principals problemes existents és la manca d’accés a l’habitatge per a una part important de la ciutadania. Disposar d’una llar digna i controlar els moviments especulatius que impedeixin aquest dret a tota la ciutadania no és una consigna dels sindicats de llogaters o el Tercer Sector Social, és un article que consta a la Constitució espanyola, de tan estricte compliment quan es tracta, per exemple, de la unitat d’Espanya. 

És l’article 47 i diu així: “Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”.

Atenint-nos a les dades, amb un desnonament cada 55 minuts en el primer trimestre d’aquest any, segons dades del Consell General del Poder Judicial, és evident que aquest article és paper mullat. No és nou, però, en canvi, sí que ho és que els poders públics, que són els que haurien de garantir el compliment dels drets i, per tant, l’aplicació d’aquest article, s’hagi desviat el focus cap a un altre problema que, sense ser menor, és conseqüència directa de l’incompliment. 

Atenint-nos a les dades, amb un desnonament cada 55 minuts en el primer trimestre d’aquest any, segons dades del Consell General del Poder Judicial

Les últimes setmanes, partits polítics i representants d’institucions, han iniciat una campanya per centrar tot l’interès en les ocupacions. Els que ens dediquem a la comunicació sabem com és d’important agafar el timó del relat, i sens dubte aquest és un exemple de llibre. Ajudats pels aparells mediàtics i les tribunes del poder, els grans propietaris, víctimes de més del 80% de les ocupacions, estan convertint un problema social i de drets en un problema d’ordre públic i seguretat. Estan defensant els seus interessos i això no ens hauria d’estranyar. Ara bé, sí que resulta molt més inexplicable, que representants de les institucions públiques s’hi apuntin a aquest argumentari, perquè és a les seves mans tirar endavant polítiques més redistributives que garanteixin marcs legals per afavorir el compliment de drets i no de privilegis, o dit d’altra manera perquè no s’imposi la llei del més fort.  

Ajudats pels aparells mediàtics i les tribunes del poder, els grans propietaris, víctimes de més del 80% de les ocupacions, estan convertint un problema social i de drets en un problema d’ordre públic i seguretat

L’article esmentat parla d’impedir l’especulació, perquè dels poders públics esperem que siguin valents amb els forts, no que s’apuntin a ser-ho amb els més vulnerables.