Esclaus de la dopamina col·lectiva
El segle XXI és el segle de la pressa. La tecnologia ens ha accelerat els temps i ens ha fet creure que tot era possible. D’aquesta manera el grau de satisfacció sembla que es mesuri a partir de la velocitat en que es compleixen els nostres desitjos. Que volem una hamburguesa, aquí i ara, que volem una sèrie, el mateix, i així amb tot. Una manera d’entendre la vida de forma impacient, capriciosa i certament hedonista.
Aquesta visió del món està impregnant també les esferes públiques o compartides. Ja no és que hom vulgui el menjar a domicili ara i aquí, és que es presenten els debats públics també a través d’aquest prisma. És des d’aquesta perspectiva que fa només uns anys se’ns va fer creure que hi havia una fórmula per la independència exprés de Catalunya. Només 18 mesos, recordeu? Aquesta il·lusió va portar el país cap a un augment de la dopamina col·lectiva pròpia dels adolescents quan es veuen davant dels videojocs recollint recompenses. No era massa racional, però complia amb aquesta concepció de l’ara i l’aquí, i aquesta era la clau, l’adaptació als temps que ens ha tocat viure.
La il·lusió de la independència va portar el país cap a un augment de la dopamina col·lectiva pròpia dels adolescents quan es veuen davant dels videojocs recollint recompenses
Al Barça li ha passat el mateix aquesta temporada. Després del període nefast que ha viscut, la directiva va fer creure que d’un any a l’altre faria del Barça un equip de Champions, i no ha estat així. Perquè el futbol no és la playstation, ni la política catalana un joc de rol. En la vida analògica de vegades les presses no són bones conselleres, i per arribar al cim cal pujar la muntanya i com saben els alpinistes fer un cim comporta temps i preparació.
La directiva actual va fer creure que d’un any a l’altre faria del Barça un equip de Champions
Reduir els grans reptes a una qüestió de temps està sent una de les raons principals de frustració col·lectiva i alhora està devaluant els petits avenços que s’hi fan i sense els quals no es podria arribar a la meta, senzillament perquè són part del recorregut. Potser caldria recordar aquella dita de fa tant de temps que la paciència és la mare de la ciència.
