Amb els pixats al ventre

Aquests dies hem sabut que l’ús social del català a Barcelona està sota mínims. El districte on es parla més és Sarrià Sant Gervasi, un 44% dels seus veïns. A Nou Barris amb prou feina arriba al 5%. S’han al·legat motius diversos: que si la competència desigual en el terreny dels continguts audiovisuals, que si les onades migratòries de prop de 2 milions de persones en vint anys, que si la falta de suport per part de les institucions espanyoles... 

Tots els motius són certs, segur, i per això podem afirmar que estem davant d’un fenomen multifactorial. Ara bé, tant el creixement exponencial dels continguts a les pantalles, com l’augment gradual de les persones migrades, com la falta endèmica d’impuls de les llengües oficials que no siguin l’espanyol per part de les administracions que orbiten des de Madrid, són circumstàncies que venen de lluny. I sobta que sigui un cop, si han vist les conseqüències, que posem el crit el cel. Una vegada més ens ha agafat amb els pixats al ventre.

L'ús social del català a Barcelona està sota mínims. On es parla més és a Sarrià Sant Gervasi, un 44%. A Nou Barris amb prou feina arriba al 5%

Estaria bé que des de Catalunya, a més de les responsabilitats exògenes, fóssim capaços de trobar les pròpies. Cal admetre que hem caigut en el parany de convertir la llengua en un instrument de segmentació ideològica, seguint el camí marcat per una dreta reaccionària, que ens hem espavilat per salvar la llengua a l’escola quan els jutges ja s’hi havien pronunciat, i admetent que funcionàvem amb un sistema caduc, i que no hem alimentat prou el sector de la cultura perquè fos capaç d’oferir productes competitius i adaptats als nous corrents en la nostra llengua. En definitiva, que durant temps hem badat amb un cert cofoisme d’un sistema d’immersió que presentàvem com el paradís del bilingüisme i que s’ha demostrat poc eficient amb la transformació de la Catalunya del món globalitzat. 

Durant temps ens hem badat amb un cert cofoisme d’un sistema d’immersió que presentàvem com el paradís del bilingüisme

Salvar el patrimoni cultural, i la llengua ho és, és picar pedra dia rere dia i impulsar polítiques públiques que el protegeixin. Unes polítiques que superin el victimisme i el greuge i s’enfoquin a destinar els esforços per fer de la llengua catalana un instrument útil i atractiu per a la comunitat. Si vam ser capaços de fer-ho ara fa trenta anys, amb 40 anys a l'esquena de prohibició, i utilitzant enginy, talent i recursos, ara també hauríem de poder. I no és una opció, és una obligació.