La (de)construcció del turisme

Qualsevol debat que vinculi els drets de les persones amb la regulació dels mateixos té tots els números de ser jutjat a la plaça del poble. Però no per impopular hem de deixar de tenir debats que segueixen vius perquè no estan resolts. Quan no afrontem les grans decisions de país -per la impopularitat o la incapacitat- la realitat ens atropella. I això és exactament el què està passant amb el turisme a Catalunya. Algunes ciutats i pobles i tots els espais naturals tenen al seu davant el gran repte d’aturar una dinàmica destructora: el turisme de masses. Dit d’una altra manera, treballar en el no-turisme.

Cal tenir clars els valors i atributs per crear allò que sigui diferenciador de la resta i construir un relat a partir del territori

Després de contrastar-ho amb les opinions i experiències d’alguns experts, arribo a diverses conclusions. Una és que durant molts anys no s’ha treballat el turisme des d’una perspectiva de país ni amb mirada ampla. Més aviat cadascú s’ha mirat el seu melic i si ha pogut fotre la competència al veí, millor que millor. Per tant, s’han construït marques territorials en quantitats industrials, donant la raó als qui diuen que som un país de capelletes. Bé, jo, bé tothom. 

El doctor en marques territorials, professor de Geografia i comunicòleg Jordi de San Eugenio, parla de tenir clars els valors i atributs per crear allò que sigui diferenciador de la resta i construir un relat a partir del territori. 

Catalunya és un país turístic, però no ho podem jugar tot a un sol concepte, cal treballar tots els punts forts que té el país: urbanisme, sector serveis, indústria i agricultura

Vint anys enrere, les paraules ‘desestacionalitzar’ i ‘sostenibilitat’ ja resonaven a moltes comarques. A la costa volien turisme a l’hivern i a la muntanya en volien a l’estiu, amb un creixement accentuat però sostenible. Un bon punt de partida si tenim en compte que el sector és molt potent a Catalunya i els empresaris necessiten ingressos tot l’any, i no només durant uns mesos. Fins aquí tota la lògica del món. 

Però per poder aconseguir aquest objectiu, cal pensar què oferir en cada moment. Catalunya és un país turístic, però no ho podem jugar tot a un sol concepte, cal treballar tots els punts forts que té el país: urbanisme, sector serveis, indústria i agricultura. Com diu el doctor en geografia i expert en turisme, José Antonio Donaire, cal apostar per l’autenticitat del país. Per tant, cal tenir clar el model. La pregunta és; tenim el model o tenim molts models?

La pandèmia no va canviar res, va accelerar un procés de massificació dels espais de proximitat que ara hem constatat que és estructural

La pandèmia no va canviar res, va accelerar un procés de massificació dels espais de proximitat que ara, uns quants mesos després, hem constatat que és estructural. És a dir, no només no ha desaparegut, sinó que es manté i en alguns casos fins i tot s’intensifica. Abans de la Covid el turisme estava més focalitzat en les grans ciutats i els turistes eren europeus i internacionals. La gent feia molts quilòmetres per anar de vacances. Ara, un cop passat el sotrac, hi ha més necessitat de cercar espais de natura i de proximitat. 

Això ha donat lloc a una hiperfreqüentació dels espais naturals. El desequilibri entre el nombre de persones que accedeixen a la natura i el que poden suportar aquests espais és insostenible. Vivim una col·lisió entre el dret a l’accés i el respecte cap a la natura.

Alguns parcs naturals com el del Montseny, la Serra del Montsant o la Zona Volcànica de la Garrotxa es tracten com si fossin el pati del darrere de casa. La massificació és directament proporcional a alterar la natura perquè la concentració excessiva de persones dona lloc a la impossibilitat de controlar el comportament humà. Espais que haurien de ser contemplats en silenci i respecte hi ha incivisme a causa d'una falta d’educació. 

La solució és tan senzilla com impopular, pagar per accedir als espais naturals. Pagar significa filtrar l’accés a les persones que realment aprecien un espai natural

La solució és tan senzilla com impopular, pagar per accedir als espais naturals. I ja m’avanço. No podem recórrer al discurs simplista dels impostos perquè el què paguem a l’administració no val ni arriba per tot. Si les persones no són capaces d’autoimposar-se uns límits, llavors cal que ens els imposin. Cal limitar l’accés a partir d’un màxim de capacitat, com passa en qualsevol altre servei. Pagar significa filtrar l’accés a les persones que realment aprecien un espai natural i no el confonen amb un pati d’escola. No es pot concebre una alteració constant de l’espai natural perquè fa bona la dita ‘pa per avui, gana per demà’.