Roba que comunica

No és la meva intenció entrar en la polèmica que ha protagonitzat l’alcaldessa de Barcelona fa pocs dies amb una estudiant de periodisme de la UPF en una roda de premsa per al Diari de Barcelona, capçalera recuperada per la Pompeu, més enllà de recomanar, modestament, al professor o professora de l’alumna en qüestió que li posi bona nota, per la pregunta i l’actitud posterior als fets.

Però sí que m’interessa, en tant que és un tema que afecta la comunicació política parlar de la roba que porten les persones que han fet opció de vida de la cosa pública. És, sens dubte, un element més de la comunicació política, que en els darrers anys ha agafat volada perquè han començat a canviar hàbits, costums i dogmes que semblaven sagrats.

Parlar de la roba que porten les persones que han fet opció de vida de la cosa pública és, sens dubte, un element més de la comunicació política

Recordo aquella època en què Josep Bargalló, conseller d’Educació i posteriorment conseller primer, va ser el primer conseller de la Generalitat de no lluir mai corbata ni llacet. Fos on fos, passés el que passés. Rius de tinta, hores de tertúlia, crítiques furibundes... i avui, quants polítics han decidit prescindir de la corbata? Aquest debat ja no existeix. Per no parlar de les rastes d’algun diputat díscol de Podemos, de la cua del Pablo Iglesias ministre, de les samarretes reivindicatives de diputats i diputades situats a l’esquerra més radical, de les corbates verdes per allò de “viva el Rey de España (verde)”, de la col·lecció de vestits i jaqueta de l’exprimera ministra alemanya Angela Merkel, de l’estil uniforme, distingit i avorrit d’Emmanuel Macron, de la nuesa primerenca d’Albert Rivera, dels vestits de pana de Felipe González quan es feia dir Teodoro, de les xupes de cuir de la que va ser ministra d’Exteriors Trinidad Jiménez, o les ulleres de colors de Duran i Lleida...

Hi ha infinitat d’exemples que demostren que vestir d’una determinada manera ha tingut un significat polític molt concret. I el mateix podríem dir del llenguatge no verbal. Qui no recorda José M Aznar amb els peus sobre la taula i fumant un puro a una cimera del G8 juntament amb George Bush? Era moment de descans deia, però ai las!, la imatge queda i desprèn un cert missatge. De fet, el fet de vestir i el llenguatge no verbal estan tan íntimament lligats...

Hi ha infinitat d’exemples que demostren que vestir d’una determinada manera ha tingut un significat polític molt concret

Sense treure cap importància, ni mitja, al fet de vestir d’una manera determinada o no fer-ho per convicció, crec que també hi ha un element que és molt important. I és el vestit ideològic de les persones que es dediquen a la política. I en aquest cas és fonamental la coherència i l’equilibri entre ambdós vestits. La recepta adequada, evidentment, se l’ha de fer cadascú, posant l’èmfasi allà on cregui que ho ha de fer. Al cap i a la fi, no hi ha dos éssers humans iguals al món, i cadascú se sap d’on pot lluir més o menys. Però el rerefons ideològic és clau, i aquí la coherència, insisteixo, és determinant.

José Múgica, president de l’Uruguay des del 2010 fins al 2015, home senzill i que no feia grans ostentacions en el fet de vestir, més aviat al contrari, és una figura respectada a tot el món, un referent en molts terrenys. Múgica ho va explicar així de bé: “El poder no canvia les persones, només reflecteix qui són en realitat”.