Quan veig els polítics, apago la tele

Que moltes persones viuen de l’egoisme i s’alimenten de la crítica destructiva i perversa fa temps que ho sabem. Sabem que criticar és gratuït i que els qui practiquen aquest esport nacional s’expulsen les puces contínuament, no s’equivoquen mai, sempre són els altres. I aquesta actitud és perenne. Ho fan amb la boca petita, en petits grupets, no fos cas que se sàpiga. Però gairebé tot s’acaba sabent. Sempre hi ha algú que ho acaba explicant. Perquè la fam destructiva és addictiva. 

El problema arriba quan aquesta actitud crea escola i suma adeptes. Es contagia, va de pressa i es trasllada a tots els àmbits. Aquesta distorsió social s’ha acabat instal·lant, també, en la cosa pública. La política, que a l’antiga Grècia es definia com l’art de servir desinteressadament i generosament als altres, ha acabat agafant una forma tenebrosa. La defensa del bé comú, el benestar social i la mediació dels problemes de les persones s’ha alterat i manipulat fins al punt que en molts moments vivim més un espectacle de la política del tot s’hi val, i a qualsevol preu que cap altra cosa. El problema és que es fa a costa dels votants. 

La defensa del bé comú, el benestar social i la mediació dels problemes de les persones s’ha alterat i manipulat

Tot ha pujat de to i ha agafat un camí tan pedregós que sembla difícil de reconduir-ho. S’ha viciat la mala política i de tant viciar-la es dona per bona. I això també ha fet bones les teories de l’extrema dreta, que es catapulta cap amunt mentre altres es perpetuen en la seva batalla monumental. 

Ni les enquestes més doloroses sobre desafecció política aconsegueixen apaivagar la ira i l’afany de la imposició del poder. Van cecs. Continuen instal·lats en la pugna permanent. 

“Quan veig els polítics, apago la tele”. Aquesta és una de les frases que destaca la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) quan se’ls pregunta sobre la política i els polítics. Un 78,5% creuen que els polítics només busquen el benefici propi. Ningú s’estranya de la tendència, molts se l’han guanyat a pols i pocs saben com fer-hi front. 

La desconfiança amb la política s’ha enquistat tant que ja és estructural. Ni el 15M del 2011 ni el procés d’independència de Catalunya del 2017, que han registrat les darreres grans mobilitzacions ciutadanes, han servit per retrobar ciutadans i polítics. Van ser moments potencialment únics, però no es van saber aprofitar ni mantenir en el temps. Dues grans oportunitats per refer ponts, una frase que va servir d’escut per alguns durant uns anys, i que ha acabat per destruir-los encara més. 

I davant aquest desert polític em rebel·lo. A tots els que ens agrada la política, de debò, ens hauria de provocar una rebel·lió. A mi m’interessa la política, i no suporto els comentaris que posen a tots els polítics en el mateix sac. Que fàcil és dir “tots són iguals” quan moltes vegades ho diuen, amb el cap ben alt, aquells que se senten molestos quan els ho diuen del seu àmbit professional. És injust assenyalar a tots els polítics com també ho és assenyalar a tots els ciutadans. 

A tots els que ens agrada la política, de debò, ens hauria de provocar una rebel·lió. Hem de reclamar la bona política. Perquè hi és. Existeix. Alguns la fan

A vegades fer bé les coses és complicat, és més lent, però s'arriba més lluny. És més fàcil fer-les malament, és més ràpid, però es cau més aviat. 

Quan els ciutadans diuen estar cansats de la política i que no es creuen als seus polítics és perquè es fan molt malament les coses. Les crisis econòmiques i socials no són bones aliades per la política, és cert, més aviat ho compliquen tot. Però davant les dificultats cal transparència, humilitat i franquesa. 

Alguns creuen que amagant les coses -o no dient tota la veritat- es fa patir menys a la col·lectivitat. Potser sí. Però quan emergeix la veritat, i aquesta sempre acaba sortint, és quan fa més mal. Cal tractar als votants com adults i no com a putxinel·lis. 

Vivim en l’era de la comunicació i és quan estem menys (ben) informats. Els missatges van tan ràpid que s’ha optat pel costat oposat, el de callar per si de cas. I s’acaba sabent. I ho saben, però segueixen fent la puta i la Ramoneta. Els ciutadans volem saber què passa i perquè passa. 

No s’explica tot per la por a les conseqüències de la veritat i si aquesta pot fer trontollar el lloc quatre anys més. La por no serveix per res, crea desafecció a alta velocitat i es percep. Cal més transparència i no n’hi ha prou en crear portals a internet -que els deuen llegir quatre gats- amb xifres i bones intencions per justificar la intenció. 

És necessari explicar les coses. No de qualsevol manera. Fa molts anys que practico el periodisme de proximitat. Els que me’l van ensenyar són uns convençuts que allò tan simple de mostrar-se proper té una força increïble. Ho constato. No és el més fàcil, perquè et mostres tal com ets i vas de cara, però és el més efectiu i agraït. Ser proper i amable et fa ser bona persona. 

I la bona política, aquella que es deu al bé comú, ha de poder dir les coses tal com són i no com les vol sentir la gent. Si hem de fer front a la crua realitat, fem-ho col·lectivament i comencem pel principi: explicant-nos totes les veritats.