Classes populars amb la llengua fora

La paciència dels treballadors, que solen entomar amb gran responsabilitat cada onada d’una crisi que comença a semblar eterna, és extraordinària. En tenen tanta que ja sembla una presa de pèl.

D’ençà que Espanya es va incorporar a l’euro s’han anat succeint els booms econòmics i els crash, però si s’observa amb mirada llarga es constata que l’evolució no és de pujades i baixades uniformes, sinó que es va repetint el mateix patró: els més potentats en surten sempre reforçats i cada vegada més poderosos, mentre que les classes populars i treballadores no arriben a refer-se mai de cap sotragada i ja viuen de manera perenne escanyades i amb l’aigua al coll.

Algunes dades ho expressen amb cruesa: segons el World Inequality Database, la riquesa acumulada per l’1% més privilegiat a Espanya ha augmentat el 15,1% des que va esclatar la Gran Recessió mundial el 2008, mentre que la del 50% de la part baixa de la piràmide ha vist com se li evaporava exactament el mateix percentatge: el flux és gairebé matemàtic i no pas per art de màgia.

La riquesa acumulada per l’1% més privilegiat a Espanya ha augmentat el 15,1% des que va esclatar la Gran Recessió mundial al 2008

Òbviament, això vol dir que les desigualtats s’han disparat: aquest 1% privilegiat controla ara el 24,3% de la riquesa, mentre que el 50% més humil -en definitiva: les classes populars- s’han de conformar amb les engrunes: la meitat de la població només té el 6,7% per repartir-se.

I això que el pastís és ara més gran que mai perquè l’euro ha estat una bona cosa per la creació de riquesa: el PIB real espanyol -descomptada la inflació- ha crescut als últims 20 anys més de 50.000 milions d’euros. El problema és que, tot i això, les porcions són més esquifides per la majoria: el poder adquisitiu dels assalariats està fins i tot per sota de quan cobraven la nòmina en pessetes.

És en aquest context real -i no en l’abstracte dels llibres de macroeconomia liberal- que estem ara afrontant la brutal hiperinflació, que de nou torna a suposar una bona garrotada pel gruix de la població, que ja venia amb un pam de llengua fora.

Diversos estudis apunten que la hiperinflació s’explica sobretot pels augments dels beneficis empresarials

La moderació de la inflació en les últimes dades oficials, que situen la taxa interanual en el 6,8%, no haurien d’amagar el fet que els preus de l’alimentació -els més fonamentals de tots per les classes populars- s’han enquistat per sobre del 15% (!), mentre que els augments salarials mitjans el 2022 dels treballadors amb conveni se situen per sota del 3%.

Diversos estudis apunten que la hiperinflació s’explica sobretot pels augments dels beneficis empresarials, però les autoritats monetàries estan responent amb el mateix manual ortodox de sempre, pujant a correcuita els tipus d’interès i exigint moderació salarial.

És a dir: una nova clatellada per les classes populars.

Aquesta situació escandalosa hauria de ser un dels eixos centrals del debat polític i econòmic, però sempre sembla que hi ha altres coses més urgents. La bona notícia és que el gir polític a Catalunya, amb la sortida de Junts del Govern, bascula cap a l’esquerra i ara sí que tota la negociació dels pressupostos està girant per fi al voltant de com revertir-la. És així, oi?