Vota'm que faré el que vulguis!

La política és estratègia, però a vegades es converteix en tacticisme. I, quan passa, l’essència de l’autèntica política perd tot el sentit. Clar que en els darrers temps això de l’autenticitat ho hauríem de posar entre moltes cometes. 

El tacticisme és una macabra manera d’enfocar els objectius. És quan es prenen les determinacions des d’una perspectiva destructora. En comunicació interpersonal el símil seria la discussió basada i mantinguda en la ràbia. Quan dues persones parlen aïradament sota l'ombra d’aquest sentiment el diàleg no acostuma a tenir un bon final.

La política és estratègia però a vegades es converteix en tacticisme

La política la fan les persones i, per tant, està governada per les emocions. I sota aquest precepte es produeixen tota mena de reaccions que condueixen a prendre decisions poc meditades i molt compulsives, cuinades des de l’orgull i l’egocentrisme. 

Després de menjar-nos els torrons començarà l'(autèntica) campanya per les eleccions municipals. No perdem de vista aquesta convocatòria perquè té més importància de la que molts li donen o li volen donar. 

Les municipals del 2023 tindran un paper determinant per diversos motius. El primer; calibrar la força de cada partit polític. No oblidem que els papers estan molt repartits, són dispars i cadascú balla al seu ritme. El segon; els pactes postelectorals. Perquè el resultat de les urnes no garanteix la governabilitat -a menys que es tracti d’una majoria absoluta-. La força i els pactes, doncs, són directament proporcionals un de l’altre. 

Les municipals del 2023 tindran un paper determinant per calibrar la força de cada partit polític i els pactes postelectroals

La nit de les eleccions municipals hi ha uns mapes que tenen un interès especial pels partits polítics. Són aquells mapes de colors (turquesa, groc, vermell…) amb el qual es pinten les comarques, amb un especial interès a la zona més poblada de Catalunya, i el de les demarcacions. Els partits mantenen una lluita aferrissada per veure quin color serà el predominant, a quants municipis guanyen i quines alcaldies tindran.

En la darrera convocatòria municipal, la de 1999, es van produir una sèrie de retrets entre JxCat i ERC per haver-se entès amb el PSC en diversos municipis. De fet, va ser Junts qui acusava els republicans de fer-ho per “robar-li” les alcaldies. Si aquella situació es va produir en un marc d’“entesa” entre les dues principals forces independentistes, em pregunto què pot arribar a passar d’aquí a cinc mesos amb la primera convocatòria post trencament del Govern i una difícil entesa per pactar els pressupostos. Ull amb els ganivets. 

Des d’aquesta perspectiva és important fer una reflexió prèvia. Ens trobem en un moment en el qual les forces polítiques independentistes no es posen d’acord, estan més allunyades que mai entre elles -i de la ciutadania- i aquesta actitud reactiva amb el procés provoca un desencís generalitzat. 

En una de les darreres converses que el president Artur Mas manté al seu canal de YouTube, sota el títol ‘A favor de la política’, parlava sobre aquesta qüestió amb el president d’Òmnium, Xavier Antich. Durant el diàleg hi ha un moment que em sembla interessant, quan el president Mas pregunta si aquest desencís pot provocar una debilitació de la majoria sobiranista que es té des del 2012. La resposta és difícil de respondre amb una sola paraula i possiblement necessita matisos. Si bé és cert que a les eleccions municipals es vota en clau local, no és menys veritat que hi ha un seguidisme de sigles i és l’avantsala de les eleccions al Parlament. 

A ‘A favor de la política’ el president Mas pregunta si aquest desencís pot provocar una debilitació de la majoria independentista que es té des del 2012

Hi ha un percentatge de votants que mantenen la fidelitat amb un partit concret. I, desenganyem-nos, convencen més unes sigles que no pas molts programes electorals. Són llargs, densos, amb excés de literatura i difícil de creure’s. 

Torno al principi. Compte amb la política del tacticisme perquè es pot convertir en un bumerang de trajectòria imprevisible. Durant els darrers vuit anys s’ha fet una construcció sobiranista lenta, però afectiva, que ha tingut la virtut d’aglutinar per una causa la política i els ciutadans independentistes. Construir costa molt i destruir, molt poc.  

Per tant, les forces polítiques haurien de prendre bona nota d’aquest futurible, no sigui que la caiguda sigui en picat i quan passi ja sigui massa tard.