L'error Trichet
Pel bé de tots plegats, confiem que en la política monetària europea no es compleixi la frase que s’atribueix a Mark Twain: “la història no es repeteix, però rima”. Posats a ser supersticiosos, el país d’origen dels dos personatges que avui ens ocupen és el mateix: Christine Lagarde és francesa, com ho era Jean Paul Trichet. Lagarde, al capdavant del Banc Central Europeu, corre el perill de fer com Trichet i apujar, a destemps, els tipus d’interès, és a dir, el preu del diner.
L’estiu de 2008, a Trichet no se li va acudir altra cosa que anunciar un augment dels tipus d’interès, argumentant que la inflació estava descontrolada, en bona part per la crisi del petroli, que llavors cotitzava per sobre dels 100 dòlars. En pocs mesos, l’economia mundial es va enfonsar, amb la caiguda de Lehman Brothers com a detonant.
Christine Lagarde, com Jean Paul Trichet, corre el perill de provocar una recessió econòmica profunda en la Unió Europea al capdavant del BCE
Trichet, però, anava a la seva, obsessionat per una inflació que ja anava a la baixa. Així doncs, el 2011 va tornar a augmentar els tipus d’interès, i va provocar el que els economistes anomenen una doble recessió (la de 2008 i la de 2011). Quan la crisi ja amenaçava de fer saltar pels aires l’euro, Draghi va substituir Trichet, va pronunciar el famós “whatever it takes” i va salvar l’euro i l’economia europea.
Una dècada després, estem davant d’una altra espiral inflacionista que tot apunta que no és provocada, essencialment, per una demanda descontrolada, ni per una espiral salarial, sinó per una crisi d’oferta. Economistes de la talla de Josep Stiglitz adverteixen que l’economia no es pot gestionar en temps de guerra com en temps de pau. Els governs, entre ells l’espanyol, n’han pres bona nota, ja que estan aplicant control de preus -per exemple limitant l’augment dels lloguers d’habitatges al 2%-, reduccions fiscals -en el consum energètic i, pròximament, en l’alimentari- i gravàmens especials per a beneficis caiguts del cel -a energètiques i petrolieres, i veurem si, en algun moment, a la indústria alimentària-.
El premi Nobel Joseph Stiglitz adverteix que els bancs centrals s’equivoquen amb les polítiques monetàries restrictives en temps de guerra
Stiglitz considera que els bancs centrals, en particular la FED i el BCE, s’equivocaran si apliquen polítiques monetàries excessivament restrictives, perquè, a més de no ser útils per controlar els preus, provocaran una recessió. Pràcticament ningú, ni Stiglitz, posa en dubte que una certa normalització del preu del diner, després d’anys de tipus zero, és necessària. Però el perill de passar-se de frenada és avui molt més evident del que ho era fa uns mesos, amb una retòrica molt agressiva dels bancs centrals d’enduriment de la política monetària.
A Christine Lagarde l’espera un 2023 complicat. Ha de normalitzar els tipus d’interès, moderar la demanda i frenar la inflació, i fer-ho sense que la cura d’aprimament deixi el pacient anèmic. Ha d’evitar, en definitiva, repetir l’error Trichet.
