L'extinció del poble

“Botiga de poble (comerç de proximitat). En perill d’extinció”. Són les paraules que hi ha impreses en un cartell de grans dimensions que està penjat a la façana d’una botiga del nucli de La Canya, al municipi de la Vall de Bianya, a la comarca de la Garrotxa i que ha passat de generació en generació des de 1929. És un establiment que està ubicat a primera línia de la carretera principal que creua aquest nucli. 

Vaig veure el cartell un dia al matí i em va cridar l’atenció, fins al punt que vaig fer mitja volta a la següent rotonda per fixar-m’hi. Em va impactar fortament i em va provocar una reflexionar, en molts sentits, perquè és un text que diu moltes coses en poques paraules. 

El mot ‘poble’ ha tingut sempre una consideració social relacionada amb una manera de fer i de pensar molt concreta. És una paraula preciosa, de gran bellesa. Per una banda, defineix a l’entitat més petita de la població i que aglutina el pensament dels costums locals, de l’estil de vida més rural vinculat a l’entorn natural que l’envolta. En l’imaginari col·lectiu és una paraula entranyable, molt nostre. És curiós que un mot que es refereix a una petita unitat de convivència hagi tingut una evolució històrica de tal magnitud que també l’utilitzem com a sinònim de nació; el ‘poble de Catalunya’. 

El mot ‘poble’ és una paraula preciosa, de gran bellesa. Defineix l’entitat més petita de la població i al mateix temps és sinònim de nació 

Vist així quan ens referim a la ‘botiga de poble’ segurament ens ho mirarem amb uns altres ulls. És aquell establiment que abasta de productes a la gent que hi viu. En certa manera les persones que estan darrere els taulells de les botigues de poble tenen una gran responsabilitat i un paper determinant per la supervivència de la gent del poble. Sense ells els ciutadans es quedarien sense els productes bàsics. Així doncs, les botigues són el batec dels pobles perquè, en part, en garanteixen la continuïtat. Un poble sense botiga no és un poble. 

‘La botiga de poble’ portada als nostres dies és el ‘comerç de proximitat’, que al cartell es llegeix entre parèntesis. És l’establiment proper als ciutadans, el que mai no falla i sempre hi és. Darrere del taulell hi ha un veí, una veïna o en alguns casos potser també un familiar la viabilitat del qual depèn del nostre compromís de seguir comprant. Al final és un acord entre les dues parts; permanència a canvi de fidelitat. 

El botiguer és una persona de proximitat que, fins i tot quan té la persiana baixada, podrem tocar el timbre de casa seva per demanar-li que ens pugui vendre allò que ens hem oblidat abans. I, clar, mentre la botiga pugui estar oberta també garantim la continuïtat del negoci. 

Darrere del taulell hi ha un veí, una veïna o en alguns casos potser també és un familiar

Darrere d’aquest sentiment bucòlic i rural hi ha la frase lapidària, ‘en perill d’extinció’. Hi ha poques paraules que siguin tan terrorífiques. ‘Extinció’ és sinònim de destrucció, de degradació, del no-res. És totalment negatiu. Doncs ara llegim de nou tota la frase escrita a la façana: “Botiga de poble (comerç de proximitat). En perill d’extinció”. És d’una tristesa profunda. És el crit de desesperació d’una família que generació rere generació han estat darrere un taulell donant-ho tot al poble i, ara, penja d’un fil.

Si desapareixen les botigues també ho fan els pobles i amb ells el tracte de tu a tu, el somriure, la complicitat, l’amistat. I si tot això desapareix, què ens queda?