I ara, l'acord de claredat!

Després de les exitoses negociacions per reformar el Codi Penal, que demostren l’absoluta necessitat que hi havia per fer una “taula de diàleg entre governs” i obtenir les màximes compensacions possibles per la dependència del PSOE envers els seus socis parlamentaris, ara ja podem estar segurs que la negociació d’un acord de claredat per poder votar el futur de Catalunya pinta d’allò més bé.

Tant si es tracta d’un referèndum d’autodeterminació (que el president Aragonès encara no descarta) com si es tracta d’un nou Estatut, la força negociadora mostrada en aquesta nova configuració dels delictes penals és altament tranquil·litzadora. Podem encetar, sense cap mena de por, la nova fase: la negociació d’un acord de claredat amb els de Pedro Sánchez. Amb els mateixos que, dia sí dia també, refreguen a la cara d’ERC el recent resultat: “ya dijimos que hubo delitos”. I, com a bonus track, “ahora sí que Puigdemont puede venir a rendir cuentas”.

Em pregunto què toca a partir d’ara. I em poso a la pell de tothom, i m’adono que la situació és doblement fumuda: senzillament perquè ERC no pot aixecar-se de la taula. Primer, no se’n poden aixecar perquè ells mateixos porten mesos i mesos dient que la comunitat internacional els ho exigeix. En segon lloc, no se’n poden aixecar perquè encara no s’ha acabat la legislatura i, com Collboni amb Colau, ara quedaria molt lleig abandonar els socis pocs mesos abans de les eleccions generals. No “cola”, vaja. Però, en tercer lloc, i sobretot, no se’n poden aixecar perquè no tenen cap raó per fer-ho. El PSOE s’ha limitat a negociar amb les seves cartes, i li ha sortit millor. No hi ha res més a dir, no s’hi val parlar de trampes, simplement s’han estudiat millor la llei, el llenguatge de les endimoniades ambigüitats i les connexions entre delictes. Tota la resta ho han fet els tribunals, però aquí qui ho ha servit en safata és el legislador. I el legislador és, en bona part, ERC. Per tant, aixecar-se de la taula seria tant com reconèixer el mateix fracàs negociador. Les mateixes limitacions. Les mateixes febleses. No succeirà.

Amb major comunicació, els negociadors independentistes haurien tingut més informació i millor criteri davant del trilerisme socialista

Escric això amb tristesa, perquè crec que amb major unitat independentista els resultats haurien estat infinitament millors. I quan dic unitat no em refereixo a tornar a governar junts (o no només), ni a compartir la taula (per fer això caldria aixecar alguns vetos), sinó simplement a comunicar-se. Amb major comunicació, els negociadors independentistes haurien tingut més informació i millor criteri davant del trilerisme socialista. El drama de l’independentisme no és la divisió d’estratègies, sinó l’antagonisme d’interessos i els consegüents silencis. La desconfiança, que deriva en manca de comunicació. I, per tant, deriva en un empobriment, en un afebliment, en un mal ús de qualsevol eina. Escoltar el criteri dels altres, no fos cas que estiguessis a punt de fotre’t una bona hòstia, ajuda a la vida. Com deia, el pitjor és que això ara mateix té difícil rectificació. Si com a mínim ha servit per obrir els ulls als independentistes que s’ha adonat del cul-de-sac on ens hem (o ens han) ficat, ja serà molt. 

El drama de l’independentisme no és la divisió d’estratègies, sinó l’antagonisme d’interessos i els consegüents silencis

Sí, suposo que hem tocat fons. Que serveixi per començar a fer alguna cosa diferent.