No hi ha llops bons

“Había una vez un Lobito bueno al que maltrataban todos los corderos…” començava un conegut poema de José Agustín Goytisolo, que Paco Ibáñez va convertir en cançó. Era un retrat d’un món on les bruixes eren belles i els pirates honrats. 

Anna Ycobalzeta és una Marta esplèndida. Borja Espinosa interpreta un Manelic que ha d’enfrontar-se amb el seu llop particular. Eduardo Farelo apareix impecable en la pell d’un Sebastià

Aquell món a l’inrevés no existeix. Ho hem de saber. Els llops sempre estan disposats a matar-nos. Per què el conte de La Caputxeta Vermella és tan popular? Molt senzill: és una bona metàfora de la realitat. A la vida, trobarem llops a moltes cantonades. Personatges terribles, disposats a fer-nos la punyeta una i mil vegades. Haurem de vèncer-los, si volem sobreviure i tirar endavant. 

No fa gaire, vaig veure una nova adaptació de l’obra Terra baixa d’Àngel Guimerà al Teatre Nacional de Catalunya.  

Es diu Terra Baixa (reconstrucció d’un crim) i té el valor de rescatar les escenes originals de l’obra portades a un temps molt proper. Carme Portaceli i Pablo Ley han fet un treball interessant i atractiu, en una versió basada en un llarg interrogatori policial en què les veus dels testimonis reconstrueixen i actualitzen la versió original de la història. 

En una escenografia molt simple, on els actors atreuen tota l’atenció del públic, la força dels personatges ha de ser enorme. A l’escenari, només hi ha focus, neons, i una pissarra que també fa de pantalla en moments puntuals. 

Quan l’escenari és nu, la interpretació dels actors també queda despullada, en estat pur. No hi ha elements de distracció, sinó que la força dels personatges ha d’enganxar-nos durant tota l’obra. En aquesta Terra Baixa on s’afegeixen bombes, anarquistes, atemptats i desolació col·lectiva, el triangle dels tres protagonistes no perd gens d’intensitat. Jo diria que fins i tot augmenta. 

Anna Ycobalzeta és una Marta esplèndida. Intensa i plena de matisos. Borja Espinosa interpreta un Manelic que ha d’enfrontar-se amb el seu llop particular. Eduardo Farelo apareix impecable en la pell d’un Sebastià dominant amb els altres i dominat per la passió.  

A l’obra original, Manelic ha de fugir després de la mort de Sebastià. Escapa muntanya amunt i vol emportar-s’hi la Marta, lluny de les terres on regna la mesquinesa. En aquesta versió, se’ns donen detalls concrets sobre el final de la història. 

Els llops sempre estan disposats a matar-nos. Per què el conte de La Caputxeta Vermella és tan popular? Molt senzill: és una bona metàfora de la realitat

Guimerà acabava l’obra amb el crit triomfal de Manelic: “He mort el llop”. Era el clam del dèbil que ha sabut destruir qui l’oprimia, l’expressió de la revolta de l’obrer contra l’amo. Ara el crit ressona al principi de la representació. No tanca la història, sinó que l’enceta. Matar el llop pot ser l’inici d’una història dura. Aquest animal és símbol d’amenaça i destrucció. Destruir-lo no és mai fàcil. Aprendre a fer-ho tampoc ho és: ni amb els llops salvatges que udolen als boscos. Ni amb aquells altres, potser més terribles, que sovint habiten els cors dels humans.