És senzill: Animeu-vos a apedregar una dona

El poder de l’anonimat és immens. Amagats rere un nom fals, dones i homes escupen les seves misèries. Ataquen a matar. Disparen. És tan senzill ocultar-se entre la multitud per llençar una pedra. Recordeu les lapidacions a les dones? Al segle XXI, continuen existint: dones afganeses, del Sudan, i d’altres països són condemnades a morir apedregades perquè han comès adulteri. Solen ser freqüents a les zones on els talibans s’imposen. Ens semblen històries molt llunyanes. 

El poder de l’anonimat és immens. Amagats rere un nom fals, dones i homes escupen les seves misèries. Ataquen a matar. Disparen. És tan senzill ocultar-se entre la multitud per llençar una pedra

Nosaltres, al món civilitzat, també podem apedregar una dona. Ho farem de forma distinta, és clar: transformarem les pedres en comentaris al Twitter. Una pluja d’insults, judicis mentiders, bromes de mal gust, o acudits increïbles llençats amb una força insòlita contra una dona. En trobaríem molts d’exemples recents. Parlem-ne: 

Som hipòcrites. Vivim en una societat que ofereix les dues cares de la moneda. A la Nit dels Goya 2023, Laura Galan guanyava el premi a la millor actriu revelació pel seu paper a Cerditas, una pel·lícula sobre els abusos que pateix la protagonista a Extremadura a causa del seu físic. Va fer un discurs que reivindicava la diferència, els cossos no normatius. 

La mateixa nit, una altra actriu apareixia a la catifa vermella amb aspecte seriós. Ella va ser la víctima de la mala llet col·lectiva. Es diu Berta Vázquez, filla de mare ucraïnesa i pare etíop, ha treballat a Palmeras en la nieve, recreació cinematogràfica de la novel·la de Luz Gabas. Va fer-se molt coneguda amb la seva participació en la sèrie Vis a vis. 

Va aparèixer a la catifa amb una mirada trista. No feia gaire que, en una entrevista, havia explicat que patia depressió. Digué també que, tot i que li encantava interpretar, se li feia molt dur el que acompanya la indústria del cinema. A vegades, li semblava una muntanya difícil d’escalar. Va ser una premonició?

Portava un vestit llarg, color xocolata, i uns guants de gasa que li cobrien els braços. No somreia. Se li endevinava la por. És probable que intuís el que li tocaria viure. Twitter inicià un huracà de comentaris crítics, atacs irrespectuosos i de mal gust sobre l’augment de pes de l’actriu. 

Nosaltres, al món civilitzat, també podem apedregar una dona. Ho farem de forma distinta, és clar: transformarem les pedres en comentaris al Twitter

Les paraules tenen un poder molt gran. Quan s’escampen a través de les xarxes, es multiplica fins a l’infinit. Aviat sortiren les veus dels qui la defensaven. Començava un espectacle inconcebible en una societat que defensa el respecte cap als altres. Un atac sense compassió. 

La crueltat humana no té límits. Alguns es preguntaven com s’havia atrevit a assistir a la gala amb aquell aspecte. Altres sentenciaven que cap marca de roba no voldria vestir-la. Hi hagué acudits sobre el seu cos. 

Berta Vázquez s’havia descrit com una dona reservada, a qui no li agrada l’exposició al gran públic fora de la pantalla. Havia parlat d’inseguretats, de pors. A Twitter van lapidar-la. Penso en la seva mirada fosca, sota una pluja de càmeres. Té uns ulls bellíssims, que parlaven per ella. Qui va escoltar-los?