Josep Maria Espinàs i les petites veritats

“No parleu de temes transcendents. Comenteu quin temps fa: calor o fred, si plou o bufa el vent. No aplaudiu, a l’acte del meu comiat”. Josep Maria Espinàs havia deixat escrit com volia que fos el seu adeu. L’adeu que desitjava rebre a l’hora de morir. No volia estridències, ni grans manifestacions públiques, segurament perquè no era gaire amic de la cridòria. Era un home humil, amant de la senzillesa i de les petites veritats. No sé si va dir res sobre les flors, que crec que li haurien agradat. Ignoro també si va referir-se la música, ell que tingué una vida tan vinculada amb les cançons.

Fou un gran caminant, que conegué la geografia i ens ensenyà a estimar-la en una vintena de llibres. Escriví noranta obres

L’any passat va fer 60 anys del primer EP de Josep Maria Espinàs, Canta Brassens, que va ser descrit com el primer disc de la Nova Cançó. Espinàs sentia fascinació pel cantant francès Georges Brassens des que el va veure al País Basc, el 1954. Fou el fundador dels Setze Jutges i de la Nova Cançó. També va ser coautor de l’himne del Barça.

Era l’home de la mirada en les coses, l’observador de la gent i del seu món. Sense presses, però sense pauses, es convertí en cronista de l’època que li va tocar viure. Al llibre El petit príncep d’Antoine de Saint-Eixupéry, el protagonista emprèn un llarg viatge d’asteroide en asteroide. A cadascun hi troba un perfil o un model humà que critica a través de la mirada sorpresa del nen. Abans d’arribar a la Terra, el petit príncep coneixerà un geògraf que viu obsedit fent una gran enciclopèdia de tots els indrets: muntanyes, rius, boscos, planes i valls.

Té nombrosos col·laboradors que li porten les dades necessàries per a la gran obra. Però el geògraf no s’ha mogut mai del seu asteroide. No ha vist córrer l’aigua dels rius. No ha sentit el so de les onades marines. Ni ha fet el cim de cap muntanya. Ben segur que tampoc no sabria diferenciar les olors de les plantes que poblen els boscos. És el gran teòric, que no sap posar en pràctica tot allò que estudia.

Josep Espinàs hauria hagut de tenir una conversa amb el geògraf. A ell, que li agradava escoltar la gent: Asseure’s en un banc, observar en silenci els altres, fer un comentari discret, d’aquells que conviden a la xerrada. Li hauria hagut de parlar de les seves llargues caminades. 

Era l’home de la mirada en les coses, l’observador de la gent i del seu món. Sense presses, però sense pauses, es convertí en cronista de l’època que li va tocar viure

Va recórrer Catalunya de forma decidida i improvisada. Mai no traçava rutes prèvies. Partia de qualsevol lloc, però no sabia cap on. Podia caminar quinze dies. Es deixava endur pel camí, sense buscar monuments, ni grans edificis. Només la ruta tranquil·la i “aquell observar la gent” que va ser la base de la seva vida: la curiositat, la capacitat de mirar, la invitació a la conversa senzilla, propera. 

Fou un gran caminant, que conegué la geografia i ens ensenyà a estimar-la en una vintena de llibres. Escriví noranta obres. Estimà la llengua, que conservava amb tota la seva riquesa, i que ens transmetia de forma directa, clara. Periodista d’article diari, escriptor prolífic, home compromès i bo.