El col·lapse és evitable

No hi ha certesa més tràgica per a la humanitat que la constatació que el col·lapse mediambiental és evitable.

Si la catàstrofe arriba quan nosaltres morim, confrontar-ne la inevitabilitat serà tasca per a generacions futures

Disposem de les eines per pal·liar sequeres, tenim els coneixements per tallar de soca-rel les emissions de gasos contaminants, sabem com explotar de forma sostenible els recursos naturals. Malgrat que alguns d’aquests processos encara s’han de refinar, hi ha prou talent i coneixement per fer que respectar la natura no sigui incompatible amb el benestar de tots els éssers vius. Tanmateix, hem sincronitzat el destí de l’humà com a col·lectiu al de l’humà com a individu. Si la catàstrofe arriba quan nosaltres morim, confrontar-ne la inevitabilitat serà tasca per a generacions futures. Elles moriran perquè ens hem mort nosaltres, cosa molt diferent a què elles morin perquè nosaltres també morirem.

Mark Fisher escrivia que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. L’escriptora Layla Martínez li ha donat la raó observant la facilitat amb què els intel·lectuals d’esquerres cultiven el pessimisme a l’hora d’imaginar ficcions, on el passat és vist sota la lent de la nostàlgia i el futur amb la de la distopia. La frase de Fisher ens obre la porta a pensar la paràlisi creativa que genera el realisme capitalista més enllà de la incapacitat de plantejar una alternativa –o un sotrac– a un model econòmic que ens duu a l’extinció. Imaginar abans la fi del món que la del capitalisme és també fruit de la mandra, perquè la certesa d’evitar el col·lapse tan sols és possible si la ciutadania l’evita.

Una lectura de l’obra del col·lectiu ciberactivista Proyecto Una, i de la teoria del pensador Edgar Illas sobre el règim de supervivència, ens porta a reflexionar sobre fins a quin punt el neoliberalisme, i el règim de relacions transnacionals que desplega, està planificat per afavorir la supervivència –no ja el domini polític– dels actors més privilegiats. Això explicaria per què alguns d’ells erigeixen fortaleses per protegir-se de les masses enfurismades quan tot se’n vagi en orris, o aspiren a fugir a Mart. O per què propagandistes del règim, com l’economista Xavier Sala-i-Martín, s’entesten a anestesiar el poble presentant el capitalisme com quelcom natural. Oblidant pel camí no ja cops d'estat per refermar-lo, com l’assassinat del president xilè Salvador Allende, sinó la precarietat de molts catalans a causa de les retallades a l’estat del benestar i de l’acceptació per part dels governs de la reorientació de l’economia cap a la quadratura dels números en benefici de l’economia financera i especulativa.

L’alternativa al neoliberalisme no és una interpretació del marxisme que ha convertit en dictadura tot país on s’ha imposat. Tampoc ho són aquelles lectures dogmàtiques que han provocat que una part de l’anticapitalisme occidental estigui desubicat en qüestions tan diverses com la guerra d’Ucraïna o les reivindicacions dels moviments feministes, antiracistes o LGTBIQ+. L’alternativa és fer que l’objectiu de tota política estatal i transnacional sigui el benestar de tots i cada un dels éssers vius humans i no humans, cosa que passa per assumir que tota doctrina econòmica, capitalisme inclòs, que no ho permeti és obsoleta. Avançar en aquesta direcció implica, però, molta més feina que actuar com si tot estigués perdut i tinguéssim llicència per esprémer el planeta tant com puguem perquè ens (li) queden quatre dies. Mentre seguim fent veure que el món s’acaba, ningú es planteja per què multimilionaris com Elon Musk aspiren a terraformar Mart per fer-lo habitable, i no pas a transformar la Terra perquè ho segueixi sent.