Trias

L’última vegada que hi vaig parlar, només em va dir que estaria uns dies a Londres per pensar. No li agrada que Junts hagi sortit del Govern, però el seu estil és de renyar sense dramatitzar. A mi em sembla obvi que acudir al seu ull clínic és un senyal que Junts no ha fet els deures a Barcelona, però tampoc no crec que es tracti de dramatitzar sinó de veure què es pot fer.

L’avantatge amb què compta Trias és que la seva resposta no consistirà en una idea per salvar Junts, sinó en una idea per salvar Barcelona. S’hi podrà estar d’acord o no, però Trias vol transcendir les seves sigles com ja feia en època de CiU, en què precisament les etiquetes el molestaven. ERC pot provar d’eixamplar la base tant com vulgui, però sense una idea només se salva amb prou feines el partit. Per això, Ernest Maragall, Ada Colau i Jaume Collboni estan tan nerviosos: perquè encara és hora que aportin algun idea més enllà de provar de conservar la parròquia. Junts, amb tot el que ha badat, encara pot apel·lar a alguna cosa més que això.

L’avantatge amb què compta Trias és que la seva resposta no consistirà en una idea per salvar Junts, sinó en una idea per salvar Barcelona

Si ho fa, ho farà a la seva manera. El seu estil em sembla molt més viable a Barcelona que a Catalunya, on parlar de la “no dependència” sembla tan raonable com insuficient. Ja no es tracta només de corregir la deriva d’una formació massa òrfena de perfils barcelonins, sinó sobretot de recosir les sensibilitats esquinçades des del trauma del 2017. Té raó ell quan diu que Acció Catalana la van votar quatre gats, tinc raó jo quan dic que La Lliga ja no era res l’any 31. La part més interessant de si Trias es presenta és saber si, després del necessari caos de la revolta i de les ferides que s’hi han produït, hi ha un independentisme d’ordre que ni segueixi els artificis de Foment (el fracàs dels Jocs Olímpics d’Hivern encara hauria de ressonar en moltes galtes) ni, tampoc, gasti l’acomplexada pretensiositat de l’actual govern català. Més enllà de si ets de classe alta o baixa, el mínim que se’t pot demanar és tenir classe.

No es tracta només corregir la deriva d’una formació massa òrfena de perfils barcelonins, sinó sobretot de recosir les sensibilitats esquinçades des del trauma del 2017

Què vol dir ser d’ordre, en un panorama postordre? Quina part de la imaginació i l’energia del 2017 es poden aplicar a les noves ambicions de Barcelona? Es pot liderar un país sencer des de la seva capital, superant la buidor d’idees del seu govern? I es pot, sobretot, salvar l’avorriment destructiu dels governs d’Ada Colau? Possiblement, no ho pot fer una ideologia, però sí que ho pot fer una idea. Potser no ho pot fer un partit, però sí un estil. I potser el que veritablement trobem a faltar a Barcelona és lideratge.