Eureka

Finalment, ja sabem què significa “confrontació intel·ligent” i “embat”. Confesso que feia temps que l’absència de significat a la grandiloqüència dels anunciats em tenien molt preocupat.

Amb “embat” m’era més fàcil albirar alguna concreció, però pel que fa a la “confrontació intel·ligent” estava totalment perdut. 

Però això s’ha acabat gràcies al cas Borràs i al del seu escuder Dalmases. Així és que ara ja sabem que “confrontació intel·ligent” és l’enfrontament no violent entre convergents, postconvergents i neoconvergents amb els activistes i arribistes amb pin Fossar de les Moreres en terreny comú: l’artefacte al servei dels militants de base de Waterloo que es diu Junts.

ERC ja ens havia dit que no hi havia cap problema en el Govern de coalició, sinó que el problema era a Junts i les seves picabaralles internes, però no ens ho vam creure fins que una persona amb molta més dignitat que tots els que han abdicat del seu passat ens ha explicat en un informe el comportament de Dalmases i les dots de soprano de la musa dels hiperventilats, Laura Borràs.

ERC ja ens havia dit que no hi havia cap problema en el Govern de coalició, sinó que el problema era a Junts i les seves picabaralles internes.

A partir d’aquí, si Junts tingués un secretari general amb criteri propi, és possible que hagués acabat expulsant de la formació els que intimiden periodistes i diputades, però això, de moment, no ha passat. 

Mentrestant, els “traïdors” continuen fent política, que vol dir negociació i pacte. I el pacte, com se sap o s’hauria de saber, serà més o menys important en funció de la força que es tingui.

Però que ningú es pensi que la vergonya dels “lauristes” farà recapacitar els seus seguidors. No. Aquests seguidors no ho són des de la raó, des de l’anàlisi, sinó que ho són des del fanatisme. I, quan això passa, és quan, malgrat veure com la gent es mor, dius que la COVID no existeix. 

Aquests seguidors no ho són des de la raó, des de l’anàlisi, sinó que ho són des del fanatisme. 

Aquest és el mal que fan al bé comú tots aquests activistes del populisme amb sou públic.

En un altre ordre de coses, mantenir, per exemple, que la declaració d’independència que es va fer el 27 d’octubre de 2017 continua vigent, que és el que diu Carles Puigdemont, és directament el que en psicologia s’anomena patir un “biaix de confirmació”. És a dir, patir una “tendència a tenir en compte esdeveniments o elements de tal manera que confirmin les nostres preconcepcions o hipòtesis, cosa que provoca errors en la interpretació del món que ens envolta”.

En tot o en gairebé tot, la diagnosi és fonamental. Una mala diagnosi et portarà ineluctablement a l’error, al fracàs.

Quina diagnosi en pot sortir des del “biaix de confirmació”?