El cotxe del president

Els francesos fan servir l'expressió 'trompe-l'oeil', d'una sonoritat deliciosa. Són pintures murals que ens fan veure el que, en realitat, no hi ha. Es tracta d'enganyar l'ull, de fer-lo més feliç. Aquest article té alguna cosa de 'trompe-l'oeil'. Us farà l’efecte que parla de cotxes, quan, en realitat, parla del país.

La gestió simbòlica que es va fer durant quatre dècades va ser clau perquè Catalunya es plantés a les portes de la independència. Sortint del franquisme, el país no es va comportar mai com una comunitat autònoma. Es cuidaven els intangibles i col·lectivament ens sentíem forts i potents.

Han passat els anys i hi ha coses que es mantenen intactes. La matèria primera de les persones és l'emoció i els països estan fets de persones. En això estem on érem. Així, el president de Catalunya, davant de qualsevol situació, només s'ha de preguntar què farien els presidents de França o d'Itàlia? Aplicar aquesta màxima ens hauria estalviat disgustos. Diluir el paper dels intangibles, essent com som un país que els necessita, ens ha fet mal. Hem aigualit els gestos i sovint ens avergonyim del que és propi. A banda, hem rebaixat el respecte institucional i tot és relatiu.

Sortint del franquisme, el país no es va comportar mai com una comunitat autònoma. Es cuidaven els intangibles i col·lectivament ens sentíem forts i potents 

La Catalunya que és nació, ho necessita tot per a sobreviure. També quan parlem del cotxe oficial del president. Al marge del que pugui dir l'opinió ditejada, la de Twitter, el vehicle del president de Catalunya ha de ser un cotxe oficial com el del president d'Espanya, de França o de qualsevol país occidental.

Avui Pere Aragonès -com el president Torra- viatja en un Seat Alhambra, un monovolum que es fabricava a Portugal. Error. Tot i que el futur de la Seat no depèn que el president de Catalunya en porti un, és important que ho faci, però que ho faci bé.

El poder ha de tenir imatge de poder. El poder ha d'anar vestit de poder, de la mateixa manera que les estrelles de Hollywood es passegen somrients per la catifa vermella dels Òscars, per molt que les sabates els estrenyin el peu, el queixal del seny no les deixi viure i el vestit sigui de lloguer.

Quan el poder no projecta poder, aleshores estem parlant d'una altra cosa. Tarradellas ho sabia i va excel·lir. Eren els temps en què els polítics catalans sabien que no podien fer el ridícul. Tornant als cotxes, Tarradellas es movia amb un Dodge Dart negre, Pujol amb un Ford Granada blau -que a l'època era un cotxàs-, i més tard, amb un Audi. Els cotxes oficials de Maragall, Montilla, Mas i Puigdemont també van ser de la marca de les cinc anelles. I amb Torra es va passar al Seat Alhambra.

A França cuiden la indústria pròpia, però la indústria pròpia sempre cuida França. Mitterrand era molt de Renault. Chirac, de Citroën, com De Gaulle, que va sobreviure a un atemptat perquè viatjava en un 'Tiburón'. Avui el president Emmanuel Macron es mou per París amb un DS7. Això sí, l’acompanya un seguici espectacular ple de sirenes blaves i una dotzena de citroëns, peugeots i renaults, tots made in france -amb forma de compacte de quatre metres o de monovolum d'última generació. A ningú se li acudiria, per molta millor oferta i millor plec de condicions que hi hagi, que l'escorta o els assessors del president de França, viatgessin en un cotxe txec, com passa a Catalunya. Això només pot ser veritat en el país de la "internacional papanates", que escrivia Quim Monzó.

Aquí, encara que pugui semblar el contrari, el president Aragonès no ajuda massa la Seat viatjant amb un Alhambra i la Seat no ajuda la institució de la Generalitat, veient que el president es mou amb un cotxe que fa quatre dies es podia comprar amb descomptes estil mega Black friday a qualsevol concessionari. On queda la litúrgia presidencial?

El president Aragonès no ajuda massa la Seat viatjant amb un Alhambra i la Seat no ajuda la institució de la Generalitat

El govern hauria d’entendre la importància de l’intangible i ser proactiu, però els directius de la casa de Martorell haurien d'haver pensat, posem pel cas, en crear un Cupra presidencial, adaptant -per exemple- el model Terramar, que encara no ha sortit al mercat, a les necessitats del president, que és el que ja haurien fet els francesos i la seva grandor.

Sí, escandalitzeu-vos, va, escandalitzeu-vos! "Un model exprés pel president, abans de sortir al mercat?, quin privilegi, quin abús!". Doncs no, no senyor, res d'opulència. Se'n diu sentit d'Estat i sentit de l'oportunitat. Mentre el país no tingui l'energia -o la classe política- per tornar a fer la independència, el país no es pot esfilagarsar lentament, descuidant els intangibles.

El Palau de la Generalitat s'ha de percebre com un espai de poder. El Palau no pot ser com el Corte Inglés de plaça Catalunya, amb portes obertes i escales mecàniques com si fos un gran basar. El Palau ha de respirar institucionalitat. De la mateixa manera, el president d'un país sense Estat, ha de fer de president d'un país amb Estat. El dia que veieu Sánchez o Macron, o la italiana Meloni, amb un monovolum amb formes de furgoneta, en tornem a parlar, però mentrestant, el país té l'obligació de cuidar la simbologia.

El Palau no pot ser com el Corte Inglés de plaça Catalunya, amb portes obertes i escales mecàniques com si fos un gran basar

Si volem ser un país normal, hem d'actuar com un país normal. Quan no ho fem, ens convertim en una mena de comunitat autònoma, vençuda i captiva, i ens apartem de la idea d'Estat. I aquest és, precisament, el cap del carrer. Aquest és el somni dels que voldrien certificar la derrota de la Catalunya que se sent nació. En un aspecte que no depèn de cap Tribunal constitucional ni de cap llei enverinada, Catalunya no es pot equivocar. Només hem de saber què volem ser.

John Fitzgerald Kennedy, que no va trepitjar mai Barcelona, ho tenia claríssim. Deia que l’èxit era cuidar els detalls. Jo aniria una mica més enllà. Avui l’èxit seria dibuixar un gran 'trompe-l'oeil' que, en el mentrestant, protegeixi el país en la tempesta. Es necessiten grans dosis d'institucionalitat intel·ligent. Estem al mig del mar, naveguem cap a terra de ningú i, diuen, diuen, diuen, que hi ha roquers en l’horitzó.