La revolució de P2

La gratuïtat del curs anomenat P2 (infants de 2 a 3 anys) a les escoles bressol públiques de tot Catalunya des d’aquest setembre és una de les mesures estrella del govern de Pere Aragonès. Se n’ha parlat molt poc, probablement perquè en l’àmbit educatiu el focus s’ha posat en la polèmica estrella: l’avançament del calendari escolar a principis de setembre. I com que se n’ha parlat poc i les bones decisions polítiques cotitzen malament en el mercat de les notícies, s’ha entès poc la transcendència extraordinària que té aquesta mesura.

Situem-nos. Entre 2012 i 2019, el govern de la Generalitat va deixar de finançar les escoles bressol i, en part, va ser la Diputació de Barcelona qui va seguir aportant una part dels recursos necessaris perquè els Ajuntaments i les famílies no haguessin d’assumir en solitari els 4.800 euros que valia cada plaça. A partir de 2020, aquesta situació es va revertir i el govern autonòmic va anar recuperant la seva participació en el finançament d’aquests centres educatius fins que el president Aragonès va anunciar en el Debat de Política General de 2021 la gratuïtat de P2 a partir del següent setembre i l’extensió del no pagament als altres dos cursos de Preinfantil els cursos vinents.

Què paga –menjador a banda- una família que porti el seu fill a l’escola bressol, al mes? A Barcelona ciutat, en funció de la renda dels pares, entre 150 i 250 euros. En una família de dos progenitors on entrin 40.000 euros l’any, el total mensual és de 175 euros, per exemple. També és veritat que excepte en famílies en què sigui possible recollir els fills al migdia, a la pràctica aquest cost es dobla pel servei de menjador (que segueix havent-se d’abonar a banda). Per tant, parlem d’un cost important per una família de classe popular o mitjana-baixa. Sovint inassumible.

Les escoles bressol són un mecanisme de predistribució, és a dir, un generador d’igualtat d’oportunitats ja des del “principi” de la vida d’una persona

Això provoca –malgrat la “tarifació social” i les beques menjador promogudes pels Ajuntaments, veritables baluards d’aquest període educatiu- que en molts casos aquestes famílies optin perquè, o bé la mare, o bé els avis, siguin qui s’ocupin dels nens en el dia a dia des que neixen fins que van a Educació Infantil als tres anys (de fet, només 4 de cada 10 infants estan escolaritzats en aquesta etapa). Aquests nens, per tant, s’estan molt més a casa, es relacionen menys amb infants de la seva edat, si són de pares no nascuts a casa nostra aprendran els idiomes propis molt més tard... és a dir que, per a tots ells, aquests primers tres anys de vida suposen un període de clar desavantatge respecte als nens que sí que van a les escoles bressol i que molt difícilment es revertirà quan comencin a anar a l’escola. Ja serà tard.        

Per què dic que la mesura del govern Aragonès és transcendent? Perquè la gratuïtat del P2 (en els centres públics, els privats “només” tenen una subvenció de 800 euros per alumne) ha incentivat tot un seguit de famílies del nostre país a fer el salt i decidir portar els seus infants a les escoles bressol, cada dia, de 9 a 2/4 d’1 del migdia i de 3 a 2/4 de 5 de la tarda. De fet, no només ha pujat la inscripció de cara a P2 sinó que algunes famílies han decidit fer un esforç econòmic i portar ja els seus fills a P1, en la previsió que l’any que ve “no hauran de pagar” el cost de P2. Però, sobretot perquè aquestes famílies viuen una revolució des de fa dos mesos i escaig: totes aquelles mares que fins ara s’ocupaven majoritàriament dels seus fills poden o bé estudiar o bé treballar o almenys plantejar-se una nova vida emancipada d’aquesta càrrega familiar. I els menuts que han començat a anar a l’escola bressol no perdran pistonada en el seu procés d’aprenentatge, compartiran aula amb altres infants i aprendran les nostres llengües –en el cas que els seus pares no les dominin- molt abans del que ho haurien fet fins ara.

La gratuïtat del P2 ha incentivat tot un seguit de famílies del nostre país a fer el salt i decidir portar els seus infants a les escoles bressol

No cal ni dir el que suposa de transformació personal i familiar aquesta nova realitat. No en va, els economistes argüeixen que les escoles bressol són un mecanisme de predistribució, és a dir, un generador d’igualtat d’oportunitats ja des del “principi” de la vida d’una persona. Això s’oposa a la lògica redistributiva, que entra en acció quan les desigualtats ja s’han evidenciat d’una forma fefaent i el que s’intenta és mitigar el problema.  

A la meva ciutat, Mataró, són 140 famílies les que van demanar plaça al principi de curs per a P2 i també per a P1, cosa que ha obligat el govern local a reobrir cinc aules tancades d’escoles situades en els barris amb més immigrants (Rocafonda i Cerdanyola) i a contractar de cara a 2023 sis nous professionals. És clar, a la capital del Maresme tenim una sort: no hi ha cap nen que vulgui anar a un centre educatiu de Preinfantil que no ho pugui fer per falta de places. De fet, encara té un centenar llarg de places per omplir. No tenim Auditori, per citar un exemple, però històricament els governs d’esquerres que l’han governat gairebé en tot el període democràtic han fet una aposta molt fort per l’escola bressol. Però això és una excepció, no la norma, a les grans ciutats catalanes. A la immensa majoria falten places; la demanda no queda coberta per l’oferta.      

No està escrit enlloc que hagin de ser directament els ajuntaments els que creïn les places d’escola bressol necessàries (a l’Hospitalet per exemple, hi ha tres centres dependents de la Generalitat i sis del consistori local), però en tot cas és la col·laboració entre l’administració autonòmica i els Ajuntaments la que pot anar resolent aquesta situació i fonamentant així una política pública de primera divisió en un tema tan rellevant com la de l’educació dels zero als tres anys. Que ens podria apropar, ara sí i almenys en un aspecte, a la Dinamarca del Sud.