S'ha d'acabar amb l'hora del pati

L’honorable art de la política està en hores baixes. Per A o per B, la política ha exhaurit el crèdit. Tot i això, continuo defensant-la. Se'n diu innocència?, segurament. D'actituds indignes n'hi ha i n’hi ha massa, però la política és necessària.

Arreu, miris cap a on miris, la política pateix un mal lleig: l'amplificació i la multiplicació sense control dels seus missatges, que van dels més intranscendents fins a allò que és decisiu. No cal ser massa viu per saber, però, que n’hi ha més d’absurds que d’imprescindibles, que són els que corren amb més facilitat.

Qualsevol batussa, per petita que sigui, corre com la pólvora per les xarxes i de les xarxes salta al boca-orella. A partir d'aquí el cunyadisme fa la resta: sucar-hi pa, distorsionar-ho, crear una fal·làcia allunyadíssima de la realitat i fer-la grossa en la sobretaula del diumenge. Hi ha mitjans digitals que també practiquen aquest esport. Sota el pretext del periodisme lliure, agafen el rave per les fulles, converteixen el no-res en una explosió de demagògia i ja ho tenim: tot és un gran femer, llavor per donar vida als discursos buits de l'extrema dreta. Són maneres de fer.

Miris cap a on miris, la política pateix un mal lleig: l'amplificació i la multiplicació sense control dels seus missatges

Per a entendre’ns, la culpa del descrèdit de la política són els cunyats, una allau de pesats poc documentats que tot ho saben? No, no fotem. El problema de la política és l'explosió del món digital? No, tampoc. El problema és de fons. El problema de la política són els polítics que viuen assedegats de focus, necessitats de generar titulars a totes hores. Sovint el més important no és presentar un discurs sòlid de país. Massa vegades només es tracta d’acumular minuts de telenotícies i que,  sobretot, no hi surti ningú més.

Reflexió?, pausa? No, mai, i a partir d’aquí, el desastre. Dit d'una altra manera: la generació indiscriminada d'opinions alimenta la incoherència. A més declaracions, i a més tuits, més errades i més munició, cosa que provoca un sorollam insuportable. Aquesta proliferació de soroll i de batusses és el sotabosc de la polèmica, que, com als estius mediterranis, sempre acaba provocant grans incendis. 

Opinar de tot i a totes hores, ha convertit la política en el perillós joc de transitar, sempre, per la cornisa. Penso en la travessa que el funambulista Philippe Petit va fer l'agost del 74 a les Torres bessones. El francès va caminar a través d'un cable de 42 metres de longitud a 417 metres d'altura. Imagineu els riscos que va assumir i penseu què hauria passat si s’hi hagués instal·lat a viure. No cal ser un linx, hauria caigut. En política, quan només vius de la batussa, un dia caus.  

Aquests dies Twitter s'ha omplert de detractors i de defensors de Laura Borràs, que, asseguda a la tribuna de convidats del Parlament, no ha aplaudit l'anunci d'absolució de Roger Torrent i de l'anterior mesa de la cambra.

Opinar de tot i a totes hores, ha convertit la política en el perillós joc de transitar, sempre, per la cornisa

Aquests dies també s’ha generat una gran polèmica al voltant dels 900 milions d'euros de peix al cove que Gabriel Rufián ha aconseguit per a la millora d'infraestructures en els pressupostos de l'Estat per a l'any que ve. 

Els fets haurien de ser objectius, comprovables, de blanc o negre, i la política hauria de tenir memòria. Memòria i criteri. Massa vegades escoltem valoracions que són radicalment diferents en funció de qui n'és el protagonista, si A, B o C. El que fa una setmana era blanc ara és negre, i a l'inrevés. Això deu ser humà, però a la llarga només satisfà els incondicionals i avorreix la gran majoria. 

La discrecionalitat i el canvi de criteri sistemàtic són un greu problema. O s'aplaudeix sempre -encara que estigui prohibit pel reglament- o no s'aplaudeix. De la mateixa manera, 900 milions d'euros arribats de Madrid són or o no ho són, però sempre. El "militar en la utilitat", que diu Esquerra, és la mateixa utilitat de Duran i Lleida, o és una altra utilitat? 900 milions són molts milions o són xavalla?, són un èxit o són un fracàs, però hi ha d’haver un únic criteri.

La política necessita debat. La construcció d'un país necessita posicions contràries, que visquin en tensió. És inevitable, aquest és el joc. En canvi, el que no es pot mantenir in eternum és l'actitud infantil de l"elis elis i tu més", i que aquest "elis elis" només depengui de qui n'és protagonista.

La construcció d'un país necessita posicions contràries, que visquin en tensió. És inevitable, aquest és el joc

Clar que és legítim criticar Laura Borràs i la seva austeritat de formes quan no aplaudeix una sentència positiva per a l’independentisme, asseguda a la llotja del Parlament. Però en la pròxima ocasió -que hi serà-, quan canviïn els noms, algú pot garantir que aquells que ara aplaudeixen ho continuaran fent i que aquells que ara la critiquen, no exhibiran el parer contrari sense cap mena de vergonya? 

El quilòmetre zero del descrèdit de la política és haver normalitzat, sense que ningú es posi vermell, l'arbitrarietat en funció de qui fa què. Els judicis s'han de centrar en l'acció, no en qui la fa. 

Fem-nos grans de cop o la patacada serà enorme. I va per a tot l’arc parlamentari. El país necessita política. Per a refer ponts, per construir un relat positiu de país, és important saber què defensa cadascú, no pas què es defensa en funció de qui ho diu, de qui ho fa o de qui ho negocia.

El quilòmetre zero del descrèdit de la política és haver normalitzat, sense que ningú es posi vermell, l'arbitrarietat en funció de qui fa què

La política no cal que sigui avorrida, ni plana. Però ha de superar aquesta hora del pati permanent. Escoltar idees no ens ha de fer por. El que ens ha de fer pànic és que hagin de cabre en 280 caràcters i que, a més, ens hagin d'arrencar un somriure. Si volem somriures, és molt fàcil: crispetes i el Polònia els dijous, però al Parlament i a la política s'hi hauria d'anar rigut de casa. De fet, s’hi hauria d’anar somriguts i amb les idees clares.