El prestigi de les institucions

Crec que és una de les frases que més he repetit d’ençà que tinc ús de raó política: “Una nació és la seva gent, però també les seves institucions”. 

Fonamentalment, doncs una nació és la seva gent, i això no és discutible, però el paper de les institucions serveix per articular una nació. Hi ha molts factors que ajuden a ser nació, a fer nació: entre d’altres, la cultura, la llengua, una certa manera d’entendre la vida i la societat, uns costums, unes tradicions i tot plegat és susceptible d’evolució permanent. I aquesta evolució és bona i necessària. 

Una nació és la seva gent, i això no és discutible, però el paper de les institucions serveix per articular una nació

Les institucions hi són de manera permanent, malgrat que en determinades èpoques hagin estat perseguides, dissoltes o a l’exili. I, dissortadament, les institucions no són prou conegudes a casa nostra, i no parlo només de la seva història, sinó de la seva realitat, del que fan, o poden, o haurien de fer, de qui en són els responsables, els qui les han de fer funcionar. Per exemple, més d’un cop alguns interlocutors han quedat sorpresos quan els dius que la Generalitat de Catalunya és la institució amb què s’organitza políticament Catalunya i que és integrada pel Parlament, la Presidència i el Govern que són alhora institucions catalanes. Com ho són els Ajuntaments que articulen el país en tota la seva amplitud. Fent una comparació fàcil, però que és molt significativa, aquesta xarxa de ciutats i d’institucions locals que les representen, són el nervi de la nació. 

Són temps complexos i difícils per a les institucions. El desprestigi de la política, dels polítics en general, fa temps que ha arribat també a les institucions i ha afectat la seva credibilitat. Només cal veure com ha anat evolucionant negativament en les diferents enquestes publicades que s’han anat fent amb el pas dels anys. I la política és indispensable per canviar les coses, per fer evolucionar una societat, per resoldre els problemes de la gent, però és que els polítics són indispensables perquè tot això passi. No ens ho podem carregar tot plegat tan a la lleugera. 

I, per tant, les institucions, que són les que acullen política i polítics s’haurien de preservar de la batalla partidària i salvaguardar-les perquè senzillament són de tothom. Governi qui governi, les institucions no són propietat de cap partit, són una de les essències de qualsevol nació. Potser convindria començar per un pacte entre tots plegats, almenys dels que creuen en les institucions pròpies, per salvaguardar-les i protegir-les.

Hi ha molts factors que ajuden a ser nació, a fer nació: entre d’altres, la cultura, la llengua, una certa manera d’entendre la vida i la societat, uns costums i unes tradicions

Escric aquestes ratlles, just quan el Parlament de Catalunya ha commemorat que fa 90 anys, ni més ni menys, que a partir de la legalitat republicana, la institució instal·lada al Parc de la Ciutadella per Francesc Macià, començava el seu camí. I en aquella sessió solemne va ser triat primer president de la institució, el Molt Honorable Lluís Companys i Jover. Fins avui hi ha hagut un fil històric que ni la guerra, ni la dictadura, ni l’exili van poder trencar. Per això avui som on som, i per això també, les institucions fan possible la nació.