Torna la dreta catalana

Després d’una dècada, des que Artur Mas va decidir agafar l’estelada com a taula de salvació davant el descontentament de la ciutadania per les retallades que ell mateix havia liderat i la corrupció del partit que liderava, sembla que el tauler polític català torna a una certa normalitat. Han estat deu anys en què ningú en aquest país volia representar la dreta catalanista, un corrent polític amb una llarga tradició en el país i que en part explica la mateixa naturalesa del que som i de la nostra evolució. 

La dreta ha tornat a Catalunya i és una bona notícia, perquè per fi, més enllà dels debats de sentiments i somnis, podrem confrontar models de país sense enganys ni xantatges

Els convergents van decidir que no quedava bé sumar-se a un moviment rupturista amb la bandera de la dreta, i van deixar orfe un espai que sempre ha representat la gent d’ordre i les classes més privilegiades. De sobte, una part d’aquestes classes, empeses pel desencantament d’una crisi econòmica sense precedents a la Catalunya democràtica i per una política hostil des de la centralitat madrilenya, van decidir que també eren d’esquerres. Fins i tot s’apuntaven a les revolucions, encara que fossin dels somriures. I aplaudien els joves cupaires desobedients, els nois trapelles que eren capaços de muntar performances molt efectives en el discurs de la confrontació amb l’Estat. 

Els convergents van decidir que no quedava bé sumar-se a un moviment rupturista amb la bandera de la dreta, i van deixar orfe un espai que sempre ha representat la gent d’ordre 

Els últims mesos, i un cop esgotada la via de la confrontació i amb un Procés en via morta, els partits van tornant a ressituar-se en el mapa ideològic de sempre. La sortida de Junts del Govern ha servit per definir millor aquest mapa. La mostra més clara són les esmenes als pressupostos de Junts per Catalunya, que signaria el PP, i la presentació a Barcelona d’un alcaldable, Xavier Trias, que es defineix com a convergent. Des de fa uns dies hem començat a conèixer alguns dels programes fins ara amagats per l’estelada que defineixen aquesta dreta, la seva lluita contra l’ocupació il·legal, una rebaixa de la fiscalitat als qui tenen patrimoni o una política de l’ordre públic més severa. La dreta ha tornat a Catalunya, si és que havia marxat, i és una bona notícia, perquè per fi, més enllà dels debats de sentiments i somnis, podrem confrontar models de país sense enganys ni xantatges. Si la dreta fa de dreta, l’esquerra podrà fer d’esquerra.