Cipriano Martos o per què és important la memòria històrica

Dilluns 12 de desembre van començar al cementiri de Reus els treballs per recuperar les restes de Cipriano Martos, militant comunista mort l’estiu de 1973 després de ser torturat per la Guàrdia Civil. Tenia 28 anys. Al cap de pocs dies de la seva mort era detingut Salvador Puig Antich, un altre dels casos més paradigmàtics de tortura i mort durant el franquisme. El franquisme estava tocat i semblava que no havia de durar massa, però continuava implacable amb la repressió.

Martos va néixer a Huétor Tájar, provincia de Granada, i va emigrar a Catalunya. Vivia a Sabadell, on va contactar amb el moviment obrer i amb el PCE (marxista leninista) la versió proxinesa del comunisme espanyol. Martos se’n va fer militant i poc a poc va passar a la clandestinitat, la qual cosa el va fer perdre el contacte amb familiars i amics. La clandestinitat i les accions de propaganda el portaven a haver-se de desplaçar sovint. La seva cèl·lula va caure a Reus on va ser detingut i torturat. Cipriano Martos va acabar a l’Hospital de Sant Joan per culpa de la ingesta d’algun àcid corrosiu que li va produir lesions internes gravíssimes. La tortura física va durar 3 dies, però després Martos se’n va passar 21 més agonitzant a l’Hospital fins que finalment va morir.

Serveixi l’exemple de Cipriano Martos per posar encara més en valor les tasques que s’estan fent arreu, de recuperació de la memòria històrica

Només de pensar en el patiment que va haver de suportar, podem imaginar la gravetat d’aquest cas. Durant els dies de la seva estada a l’Hospital, cap familiar seu va ser avisat de la situació en què es trobava Cipriano Martos. Per una d’aquelles casualitats de la vida, la família se n’assabentà gràcies a la trucada d’un veí del poble que vivia a Reus i va desplaçar-s’hi per saber què havia passat. Però ja era tard. Martos va ser enterrat a la fossa comuna sense cap altra explicació. La família no va tenir cap resposta, ni va poder veure el seu cos. Formalment, tot va acabar en no res, exculpant els torturadors i deixant una ombra de dubte sobre si el jove comunista s’havia suïcidat (més aviat inducció al suïcidi) o l’havien assassinat. Roger Mateos ho recull tot plegat en un excel·lent llibre que n’explica la història: “Caso Cipriano Martos: vida y muerte de un militante antifranquista (Anagrama)”

El cas es va incorporar a la macroquerella argentina que investiga els crims del franquisme.

Recuperar les restes de Cipriano Martos és una qüestió de dignitat democràtica, i de salvaguardar la memòria històrica, de saber la veritat del que va passar, i de com les gastava el règim dictatorial. La transició, per desgràcia, va deixar algunes assignatures pendents pel camí, una de les més importants precisament la de recuperar la memòria històrica.

Recuperar les restes de Cipriano Martos és una qüestió de dignitat democràtica, i de salvaguardar la memòria històrica, de saber la veritat del que va passar, i de com les gastava el règim dictatorial

Serveixi l’exemple de Cipriano Martos per posar encara més en valor les tasques que s’estan fent arreu, de recuperació de la memòria històrica. Cal seguir coneixent el passat i reconeixent les persones que durant la guerra civil o la dictadura van patir presó, tortura o mort per motius polítics i ideològics. Alguns diuen que cal passar pàgina, i fins i tot hi podríem estar d’acord. Passem pàgina, però abans escrivim la història tal com va succeir, amb tots els detalls. Perquè mai més ningú tingui la temptació de repetir aquelles barbaritats.

Cipriano Martos, republicà, comunista, antifranquista, potser algun dia, aviat, podrà reposar amb els seus, i la seva família tindrà un lloc on recordar-lo i plorar-lo. En tenen tot el dret.