Quan governen les togues

Fa anys que Espanya ha estat sotmetent la justícia a un descrèdit a partir del que vam anomenar la politització de la justícia. Són els anys en què una part de la classe política, més moguda per l’ambició de poder que no pas per la vocació de servei, va treure tot el profit als mecanismes de control que els poders públics exerceixen sobre la judicatura, en principi pensats per mantenir la seva independència.

Avui aquests organismes s’han convertit en autèntiques cambres de resolució política, i s’ha passat de la politització de la justícia a la judicialització de la política

S’entenia, quan es va articular els mecanismes de control i nomenaments del poder judicial, que els poders públics estarien ordenats per un sentit institucional, que vol dir a disposició de l’interès general i amb un cert ànim de neutralitat. Es tractava que les persones que ostentaven càrrecs a la funció pública, fos legislativa o executiva, ho farien entenent la premissa de la separació de poders, que no és altra cosa que cadascú situa la seva capacitat de maniobra en les competències que li són atorgades. 

Això va canviar quan de les funcions dels càrrecs públics es va treure profit partidista, o dit d’altra manera, quan aquelles famílies polítiques que van passar la travessia del desert en els primers anys de la transició, van retornar al poder i van veure l’oportunitat de colonitzar totes les esferes possibles. També el poder judicial. Dels nomenaments de prestigiosos magistrats per les més altes instàncies, vam passar a nomenaments dubtosos que tenien com a principal mèrit formar part d’aquestes famílies polítiques, i fins i tot carnets de militància, cas de Francisco Pérez de los Cobos, expresident del Tribunal Constitucional. 

La colonització d’aquests organismes però no passava només pels nomenaments, també per bloquejar la seva renovació, és a dir, mantenir els afins en els càrrecs, i per dotar-los d’atribucions que poc o gens tenen a veure amb el seu paper d’àrbitre. Avui aquests organismes s’han convertit en autèntiques cambres de resolució política, i s’ha passat de la politització de la justícia a la judicialització de la política. Catalunya en va ser un banc de proves durant el Procés, fins i tot amb canvis legals perquè el Tribunal Constitucional pogués sancionar.

S’entenia, quan es va articular els mecanismes de control i nomenaments del poder judicial, que els poders públics estarien ordenats per un sentit institucional, que vol dir a disposició de l’interès general i amb un cert ànim de neutralitat

Es va dotar la justícia d’un poder tan il·limitat que avui les togues actuen sense embuts per corregir aquelles decisions polítiques que no els agraden, i fins i tot impedeixen l’aprovació de lleis. Parlar de cops d’estat probablement és excessiu, si es té en compte que, de moment, no han agafat el comandament del govern, però sens dubte han dilapidat el principi de Montesquieu de la separació de poders, i amb això han fet entrar la democràcia espanyola en una nova dimensió que posa en risc l’estat de dret tal com s’havia articulat a tots els països hereus de la Il·lustració. I quan es perd aquesta concepció es perd un patrimoni per a la ciutadania, perquè aleshores se sol imposar la llei del més fort. Una llei que ja va prevaldre durant massa temps en aquest país i contra la qual tantes persones van lluitar jugant-s’hi la vida.