El príncep Harry, el llibre que la família reial anglesa voldria esborrar

Pensem en una roda de recanvi. És una peça que portem al cotxe per si ens falla una de les rodes que fem servir. No ens entretenim a recordar-la. Simplement, hi és. Saber-ho ens tranquil·litza. Res més. He llegit la història d’un príncep que ha estat considerat tota la vida com un “recanvi”. 

Eren dos germans. Vam veure’ls créixer: primer en fotografies felices, després amb imatges que van fer la volta al món: els ulls baixos, caminant rere el taüt d’una princesa-mite que va morir a deshora en un pont de París. Més endavant començaren a ploure les etiquetes. L’hereu bon estudiant, el Recanvi incapaç de concentrar-se en la lectura. L’hereu seguint les regles, el Recanvi oblidant-les sovint. L’hereu obedient, el Recanvi com un nen perdut de l’Illa de Mai Més. 

El príncep Harry ha cobrat una xifra enorme pel seu llibre. Explica potser massa coses perquè pugui tornar a ser acceptat mai més pels britànics

Quan va néixer, son pare va fer la brometa: “magnífic, ja tenim un hereu i un recanvi”. Ho repetiren moltes vegades els membres de la família, els propers, els íntims. Va quedar-li gravat a foc.

Recordava la mare, que tenia nom de deessa, com una explosió de llum. Un dia, descobrí que va morir envoltada dels llums dels flaixos. Càmeres de molts periodistes retratant l’agonia. 

Eren els mateixos flaixos que van omplir-li la infantesa d’ombres: fotografies que li robaven moments de vida, sovint tretes de context, llançades a l’opinió del món amb titulars falsos. Distorsions i mentides. Les etiquetes van crear el personatge que no volia ser: Harry, el príncep díscol, el príncep mal estudiant, el príncep covard, el príncep drogaddicte, el príncep alcohòlic. 

On són les realitats? En els fets o en les aparences? En els actes o en la narració dels actes? En el que vivim o en el que tothom creu que hem viscut? A vegades la frontera és una línia molt fina. 

'Principe Harry', l’autobiografia d’un príncep poc convencional. Quan morí la princesa Diana, es negà a creure-ho. La ment humana és complexa. Es repetia que era viva, que escapà dels paparazzis, que vivia amagada esperant l’hora d’anar-los a buscar. 

Anys després, provà de reviure en la mateixa pell l’accident de la mare. Conduí un cotxe idèntic a aquell on ella escapava per París. Entrà al Pont d’'Alma' a cent cinc quilòmetres per hora, la velocitat exacta, i s’adonà que el camí era fàcil, sense trampes ni grans obstacles. No va entendre què havia passat. 

Les etiquetes van crear el personatge que no volia ser: Harry, el príncep díscol, el príncep mal estudiant, el príncep covard, el príncep drogaddicte, el príncep alcohòlic

Un pare eternament enamorat d’una altra dona, amb sensibilitat artística i poca popularitat, incapaç de manifestar els sentiments. Una àvia totpoderosa. Una mare de qui només podia recordar petits instants feliços. Un silenci que es poblava de pensaments intrusos. Una família reial anglesa, l’equivalent a un engranatge on tot està calculat, on els papers dels personatges secundaris poden ser duríssims. Una recerca d’un lloc: l’exèrcit on tot era una mica millor, perquè l’allunyava del malson dels flaixos, un germà gran perfecte en el seu paper, però distant, i una gran solitud plena de pors. 

El llibre sortí dia deu de gener a les llibreries. El príncep Harry ha cobrat una xifra enorme pels seus drets d’autor. Parla i sona a veritat. Explica potser massa coses perquè pugui tornar a ser acceptat mai més pels britànics. Va escapar de casa seva, del seu país… i ens conta una història, viscuda, imaginada o patida. 

El Recanvi vol tenir vida pròpia, allunyar-se d’un passat que no ha mort.