La cimera

Acudir a la cimera i a la manifestació alhora, és una contradicció excessiva? Sí. Una altra cosa és que ens puguem posar a la pell del president Aragonès i preguntar-nos com ens sentiríem d’humiliats si, en plena negociació del futurible i pompós “acord de claredat”, el nostre interlocutor es dediqués a dir que ja s’ha acabat el procés i que aquesta cimera en certificarà la mort clínica. La sensació d’estafa, de persona a qui han fet la vaca, és estratosfèrica i, per tant, només es pot compensar amb una credibilitat i una fortalesa política a prova de bombes. O, simplement, amb un discurs que indiqui que saps cap a on vas. Per exemple:

Era el moment de dir que ets el representant d’una nació, que aspira a ser molt més que una autonomia 

“Sí, tinc ganes d’acudir a la cimera per poder dir a la cara tant a Sánchez com a Macron que el procés no s’ha acabat, que amb prou feines ha començat, i que la propera cimera a Barcelona no serà entre dos estats sinó entre tres”. Aquest to, arrogant si es vol, hauria pogut com a mínim donar un toc d’utilitat a la presència de Pere Aragonès al MNAC. Convertir la contradicció en força, girar l’argument i com a mínim fer-se digne dels manifestants que protestaran contra l’enèsima provocació verbal del govern Sánchez. Dir, a més, que el MNAC té una N. I una C. I que són davant d’un museu al qual Espanya destina poc més d’un milió d’euros anuals, unes quaranta vegades menys que al Prado. Coses de ser una “cocapital”, en llenguatge del govern PSOE-Podemos-Comuns. Una ganga.

Era el moment de dir que ets el representant d’una nació, que aspira a ser molt més que una autonomia i que fa massa segles que suporta el mercadeig (militar o polític) entre dos estats incapaços de retornar-li la dignitat. No sé si la manifestació servirà de molt, però sí que sé que el president del meu país podria servir de molt. En lloc de limitar-se a fer d’amfitrió, com farà Ada Colau, fer un acte de grandesa precisament aprofitant que es trobaran envoltats d’obres de segles i segles d’artistes catalans. Parlar-los de la catalanitat de Miró, de Picasso, de Dalí, de Casas, de Rusiñol, de Gaudí. Dir-los, si escullen fer-se la fotografia a les portes del Museu, que aquella escultura de vora l’entrada es diu Tors de l’Estiu i és d’Aristides Maillol, un escultor nascut al Rosselló que afirmava coses com “Jo considero Catalunya la meva veritable pàtria”. 

Acudir a la cimera i a la manifestació alhora, és una contradicció excessiva? Sí

Dir-los, en definitiva, que no se’ns poden saltar. I que ni de conya això s’ha acabat. Ho saben tots els artistes que hi ha dins d’aquest Palau Nacional: això només s’acabarà quan ho diguem nosaltres.