La televisió, encara
Barack Obama va ser el primer polític que va fer una campanya 2.0. El seu ús de les noves tecnologies i de xarxes socials fins llavors pràcticament inèdites en el camp de la política, li va servir per construir una xarxa de persones que van multiplicar el seu missatge arreu en plena campanya. I un altre factor no menys important, la capacitat de recaptació de recursos econòmics per utilitzar en campanya es va multiplicar de manera important. Tanmateix, Obama no va guanyar per fer anar amb més o menys gràcia la Blackberry. Les seves aparicions televisives hi van tenir molt a veure. La televisió encara era un factor clau i determinant per guanyar o perdre eleccions. I de fet, m’atreviria a dir que encara ho és, tot i que la manera de consumir televisió ha canviat radicalment.
Les xarxes condicionaran les eleccions, segur, però les millors xarxes que poden ajudar a guanyar eleccions són aquelles que estan formades per persones reals, el boca-orella
A l’oferta de la televisió més clàssica amb les cadenes públiques i privades, s’hi ha d’afegir ara la immensa oferta de les plataformes. Netflix, Amazon Prime, HBO, Apple TV, Disney, Movistar +, Filmin... són al capdavant d’una llista cada cop més llarga i que representa una oferta ben diversa i variada. Les plataformes han canviat la manera de veure la televisió. Pots veure la sèrie, el documental, la pel·lícula o el partit del teu esport preferit quan et sembli bé, la pots veure còmodament assegut al sofà de casa i en directe, o al tren en ple trajecte pel portàtil o pel mòbil. I qui diu al tren, diu als llocs més inversemblants que es puguin imaginar. En paral·lel, la mitjana d’edat que consumeix televisió clàssica ha pujat, sobre tot perquè la gent jove té una altra dimensió de com veure continguts, i l’ús de pantalles diverses és inherent amb les generacions que pugen. A més la vinculació amb les xarxes socials, els videojocs, i altres maneres de comunicar-se, sempre a través de pantalles, és propi de les generacions més joves.
Per tant, el paper de la televisió a la comunicació política ha canviat. I el paper de les xarxes socials, i d’aquestes noves formes de comunicació en la influència política, també.
Avui és indispensable sortir a la tele, però també comença a ser-ho tenir el canal propi de Twich o de TikTok, per posar només dos exemples de xarxes socials d’èxit entre els més joves. I a més, cal mostrar el vessant més humà dels candidats/es a través d’Instagram o fins i tot de Facebook. Mentrestant altres xarxes, com Twitter, s’han convertit en el camp de batalla de partidaris i detractors de qualsevol causa, opció política o candidat/a i això, a més de preocupant, és perillós. Evidentment que la llibertat d’expressió és sagrada, però ho és tant com el respecte, la presumpció d’innocència o el fet de contrastar si una notícia és veritat o mentida.
Avui és indispensable sortir a la tele, però també comença a ser-ho tenir el canal propi de Twich o de TikTok. Cal mostrar el vessant més humà dels candidats/es a través de les xarxes socials
Les xarxes condicionaran les eleccions, segur, però les millors xarxes que poden ajudar a guanyar eleccions són aquelles que estan formades per persones reals, les que es construeixen carrer a carrer, barri a barri, les que encara utilitzen, a més del WhatsApp o el Telegram, el boca-orella. En definitiva, les que posen valor a les emocions i a les persones reals. I aquí la televisió més clàssica encara hi té un paper a jugar.
L’any 2023 serà un any electoral, i, de ben segur, ple de nous experiments en la manera d’enfocar campanyes electorals. La comunicació política, sempre, en constant evolució. Vet aquí.
