Luz Casal: dues mil trucades

Les paraules ens salven. Sempre ho he cregut, com ho creia en Daniel, el protagonista de La Sombra del Viento, de Carlos Ruiz Zafón. Quan va recórrer els passadissos dels Llibres Oblidats, fascinat per la visió dels milers de volums i la màgia de les històries que contenien, va pensar: “els llibres saben més de mi que jo d’ells”. Tenia raó. Era la descoberta del poder de les històries. 

Avui parlarem de paraules que ens curen i d’històries que ens commouen. Començarem pel final, com si volguéssim construir una casa per la teulada, perquè parlem de màgia, de moments especials: Luz Casals, referent del pop, enregistra la seva primera cançó inèdita en cinc anys. Es titula Hola, què tal i és un avançament del seu pròxim disc. Un disc autobiogràfic, resultat d’una experiència vital increïble. És diferent i molt personal. 

La cantant gallega s’inspira en les converses telefòniques que va tenir durant el confinament per la pandèmia amb persones desconegudes a qui telefonava per oferir-los companyia. 

Les paraules com a instrument d’aproximació als altres, convertides en eines per ajudar la gent. Una forma de fer arribar consol, proximitat, ajut. Durant seixanta dies, dues hores diàries, des de les sis fins a les set i cinquanta-cinc minuts (sempre respectava que a les vuit de la nit tothom sortís als balcons per aplaudir la tasca dels sanitaris), va viure una peculiar aventura: trucar a aquelles persones que volguessin tenir, o regalar a algú, una conversa amb ella. Ho defineix com un “voluntariat intens”. “Si tens sort l’has de compartir. Jo en tinc molta”, assegura Luz Casal. Les seves orelles van estar atentes i captaren l’angoixa, la por, la desesperació, la solitud i els dubtes dels altres. Uns sentiments que va intentar transformar en resistència i voluntat de superació. Eren el desig de seguir endavant. 

Els testimonis de la gent van ser lliçons de vida. La dona que sabia escoltar va posar-se a la pell d’altres éssers humans, desconeguts amb qui empatitzava. Va aprendre, durant més de dues mil trucades, a entendre les penes dels qui sentia parlar.

Eren sanitaris confinats per contagis, autònoms destruïts perquè no podien treballar, malalts que estaven sols, gent que celebrava aniversaris… Durant aquelles dues hores, vivia emocions ben distintes. Tristesa i alegria; el plor i la rialla. 

Les paraules com a instrument d’aproximació als altres, convertides en eines per ajudar la gent. Una forma de fer arribar consol, proximitat, ajut

Tot començà amb un anunci a les xarxes. A través d’Instagram, oferí converses amb les persones que li ho demanessin. Les paraules que va dir i també les que va escoltar li inspiraren una gratitud immensa: “gràcies per fer-me sentir una dona millor”, deia. 

Ella regalava paraules. Les persones desconegudes li narraven històries de lluita, pèrdua, desig d’avançar. Sempre, una sensació d’esperança. Una mà estesa cap a altres mans. Paraules i històries anant i venint des de les veus connectades pel telèfon. Al final, una cançó que transmet aquella màgia. Un disc que esperem.