Admirat Espinàs
Jo era dels qui llegia cada dia, sense excepció, la columna de l’Espinàs al diari Avui. Era una cita ineludible. I com més anava, més t’hi enganxaves. Després també el vaig seguir a El Periódico, i crec que he llegit pràcticament tots els seus llibres. Segurament que si em féssiu triar una de les figures de la densa i rica nòmina amb què compta la literatura catalana, Espinàs estaria entre els cinc primers. Sempre m’ha atret la seva manera d’escriure, com parlava de les coses més quotidianes, d’aquelles que ens trobem a la vida real, com descrivia camins i paisatges.
Josep M. Espinàs ha deixat una empremta inesborrable i el país mai li agrairà prou la immensa tasca que va fer en tants àmbits
Vaig coincidir amb Espinàs a Nacionalistes d’Esquerra. Ell anava de número 3 per Barcelona darrera de Jordi Carbonell i de Magda Oranich. Jo de 4 per Tarragona. Era a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980. Aquella experiència va ser extraordinària, tot i que el resultat electoral va ser més aviat discret. Però el discurs, la il·lusió i poder compartir escenaris amb gegants de la política, de la intel·lectualitat, de la literatura, de l’ecologisme, del feminisme, va ser un autèntic privilegi. Recordo perfectament el míting que vam fer al Teatre Bartrina com a tancament de campanya en què em va tocar fer de presentador. L’Espinàs, abans de començar l’acte em va agafar per banda i em va alliçonar amb relació a tot el que havia de fer, en com hi havia de posar entusiasme, en com m’havia d’adreçar al públic... Una lliçó de comunicació condensada en dos minuts que mai més vaig oblidar. En aquell moment jo tenia 20 anys.
Un altre moment que també recordaré per sempre més és el lliurament de la Medalla d’Honor en categoria d’or del Parlament de Catalunya als Setze Jutges. Va ser una vetllada plena de records, plena de vida, un homenatge a les persones que havien fet possible que la Nova Cançó existís, i era pagar un deute que les institucions catalanes encara tenien pendent. Recordo, amb emoció, el moment de posar la medalla als homenatjats i tinc ben present el discurs que en aquell moment vaig tenir l’honor de dir. En recupero només un petit paràgraf, per destacar la importància que van tenir els Setze Jutges, i entre ells, Josep M Espinàs, un dels seus principals impulsors, en un dels moments més delicats de la nostra història i clau per la supervivència de la nostra llengua.
“... En aquella època el català vivia reduït a l’àmbit privat, vivia en la clandestinitat. Fou l’impuls d’Els Setze Jutges el que va permetre articular una xarxa de difusió de la cançó, un espai d’expressió pública catalana, i això va significar obrir espais de llibertat. En certa manera, hi havia unes generacions de catalanes i catalans expectants, necessitats d’aquell crit, d’aquell alè, d’aquella llum, i Els Setze Jutges els el van donar. Van contribuir a fer créixer a Catalunya una nova cultura musical, arrelada al moment històric, cercant referents i influències de més enllà dels Pirineus, però reivindicant sempre la pròpia identitat, el català com a vehicle d’expressió vàlid per a la música moderna”
Si em féssiu triar una de les figures de la densa i rica nòmina amb què compta la literatura catalana, Espinàs estaria entre els cinc primers
Josep M Espinàs forma part important de la nostra història, de la nostra literatura, del nostre periodisme, també de la nostra música i de la nostra política. Ha deixat una empremta inesborrable i el país mai li agrairà prou la immensa tasca que va fer en tants àmbits. Sigui amb els articles de l’Avui, amb les seves cançons en català en plena dictadura, amb les seves magnífiques entrevistes a la televisió, amb els seus llibres, que ja són de capçalera, amb les seves sàvies i pertinents reflexions...
Josep M Espinàs té un lloc d’honor entre els grans homes d’aquest país.
