Ana Obregón, mare als seixanta-vuit anys

Ana Obregón és notícia. Ha estat mare als seixanta-vuit anys a través d’un ventre de lloguer, una maternitat subrogada. Va traslladar-se fa uns dies a Miami, on és legal. Hi anava a esperar la criatura que estava a punt de néixer: la seva filla. Ho ha viscut com un secret compartit amb molt poca gent, un cercle reduït que ha mantingut la discreció fins al final. 

La directora de l’agència que va fer les fotografies d’Ana Obregon a la sortida de l’hospital ha declarat que ella no era conscient de la presència dels fotògrafs

La seva aparició en una portada de la revista Hola ha estat com una bomba. Sortia de l’hospital amb l’infant als braços. No va veure els fotògrafs ni captà la càmera. No és estrany: estava concentrada en el miracle de la vida. Les xarxes han començat a treure fum: molts comentaris contra la persona que vol ser mare amb seixanta-vuit anys. Li han dit egoista, egocèntrica, patètica. Hi ha hagut exclamacions d’incredulitat, atacs, insults. Algunes veus li han donat suport, però la majoria no ha deixat d’atacar-la.

La directora de l’agència que va fer les fotografies d’Ana Obregon a la sortida de l’hospital ha declarat que ella no era conscient de la presència dels fotògrafs. Ignorava que l’havien descobert. No tenia la intenció de vendre aquell moment feliç a ningú. Sembla que desitjava viure’l sola. Gaudir sola d’un esclat de felicitat, després d’uns anys d’ombres terribles. Puc entendre-la.

L’any 2020 l’actriu va perdre el seu únic fill, Aless, després de molt temps de lluita contra el càncer. Diuen que perdre un fill ens mata en vida. És un fet contra natura, que pot destrossar una persona per sempre. Ana Obregon va embogir de dolor. La seva vida es transformava, perquè havia tocat fons. El pare d’Aless és Alessandro Lequio, que fou molt més contingut en la manifestació del seu patiment. Ser contingut no vol dir patir menys, però hi havia una diferència essencial: Lequio tenia dos fills més. És probable que una de les raons que fan continuar vivint qui ha perdut un fill sigui la consciència de tenir-ne d’altres. Ningú no ocupa el lloc d’un fill perdut, però els fills vius empenyen a la vida. Ana Obregon no en tenia cap altre. 

Som una societat hipòcrita. Les xarxes bullen: “Ana Obregon ha comprat una filla”, diuen. Per què l’ataquen així? El món és ple d’homes que tenen fills als setanta o els vuitanta anys. El magnat de la Fórmula 1 Bernie Ecclestone va tenir un fill als vuitanta-nou anys. Mick Jagger va ser pare als setanta-tres. Richard Gere, als seixanta-nou. Robert de Niro, als seixanta-vuit. Elton John, als seixanta-set. La llista podria ser molt més llarga. En aquests casos, ningú no s’ha escandalitzat. No hi ha hagut retrets ni crítiques. A algú se li ha acudit dir-los egoistes i patètics a aquests homes? No ho crec. 

Les xarxes han començat a treure fum: molts comentaris contra la persona que vol ser mare amb seixanta-vuit anys. Li han dit egoista, egocèntrica, patètica

Ana Obregon té una situació que li permetrà tenir cura de la seva filla, educar-la i assegurar el seu benestar. Però el més important: ben segur que l’estimarà moltíssim, que hi abocarà el patiment viscut transformat en lliçó de vida, en aprenentatge vital, i que valorarà ser mare com un tresor. Endavant.