Pre-política

Fer servir bé els prefixos. “Anti” significa oposició, o bé inverteix el sentit de l’arrel que s’indica (i no d’una altra cosa). Per tant, “antipolítica” ha de voler dir per força estar en contra de la política, i dubto que molts dels que avui es mostren crítics amb els partits actuals estiguin en contra de la política.  El mateix succeeix amb “contra”, que significa oposat a alguna cosa, de manera que una cosa “antinatura” ens sona igual que “contranatura”. I no, no es tracta d’estar en contra de la política de per si. Això ho sap, i ho veu, tothom. 

“Antipolítica” ha de voler dir per força estar en contra de la política, i dubto que molts dels que avui es mostren crítics amb els partits actuals estiguin en contra de la política

Potser hauríem de parlar del prefix “alter”, és a dir amb voluntat de marcar una alternativa, com es fa precisament amb els conceptes “alternatiu”, “alter ego”, etcètera. O fins i tot, en cas de total apatia o orfandat, fer servir el prefix “a” com es fa amb “apolític”, “asexual” o “aconfessional”, de la mateixa manera que es podria fer servir “extra” per a considerar-se situat fora dels espais polítics actuals, o “meta”, si es vol indicar que et situes més enllà dels mateixos. Hi ha moltes maneres de situar-se allunyat de les opcions actuals o fins i tot del sistema que les regeix, però fer-ho derivar cap a la paraula “antipolítica” és una manipulació lingüística que convindria no tolerar.

No, la gent que té una idea diferent no és antipolítica. O com a mínim no n’és conscientment, com una persona antisocial podria no considerar-se gens antisocial. El que no s’hi val és titllar de tots els crítics com a simples rebentadors o destructors, ja que, fins i tot en cas que s’esdevingués un cataclisme polític, sens dubte noves formes de fer política brollarien. La política no es destrueix, sinó que es transforma: com en el llenguatge, pot canviar el prefix però l’arrel roman sempre estable.

Un dels últims recursos argumentals fent intercanvi de prefixos el va fer servir Xavier Trias assegurant que, més que per la “independència”, convé treballar per la “no-dependència”. Si “in” significa “absència de”, com en “indolor” o “il·legal”, el prefix “no” evoca “el contrari de”, com en el cas de “no-bel·ligerància” o “no-intervenció”. Per tant, en concret, la independència significaria no tenir dependència mentre que la no-dependència indicaria defensar el contrari de la dependència. El matís és minúscul, ho sé, però intenta apuntar que hi ha una manera de ser no dependent, o el contrari de dependent, que no impliqui necessàriament absència total de dependència. Hom diria que això és la definició d’un Estat europeu ara mateix, en la seva interpretació federal o confederal, però resulta que cap d’ells es consideraria a si mateix un “estat no-dependent” sinó en tot cas un estat que forma part d’una associació d’estats: la sobirania es pot cedir, però es pot també recuperar, com ha fet la Gran Bretanya amb el Brexit. Del que depèn, per tant, és de si prens com a model Euskadi (que no té sobirania, però té una forta no-dependència) o bé França o Irlanda. Depèn, també, de la força que creus tenir per una cosa o l’altra. I, sobretot, depèn de si hi ha algú a l’altra banda disposat a facilitar-te alguna via de no-dependència. 

La gent que té una idea diferent no és antipolítica. O com a mínim no n’és conscientment, com una persona antisocial podria no considerar-se gens antisocial

Crec que no és el cas, i crec que qualsevol cessió en aquest sentit serà vista, per part de l’Estat espanyol, com un lliurament d’armes (d’eines) a la sediciosa comunitat per als propòsits més malèvols. Res que no sapiguem des de Prat de la Riba, Cambó, Macià, Companys, Tarradellas, Pujol i Maragall. En aquest sentit, passa el mateix que en els casos anteriors: el prefix pot canviar segons una estratègia o l’altra, però l’arrel, és a dir la dependència, es manté sempre estable. I això és el que cal canviar. D’arrel.