Semen a la faldilla

És igual que hi hagi vuits de març. Els textos de les pancartes duren un dia, i és una llàstima perquè n’hi ha de creatius, d’impactants, d’enginyosos i de poètics.  Després queden en un racó, oblidats. No importen gaire les cançons de Rigoberta Bandini quan diuen “si yo fuera una perra, todos estos miedos se disiparían y viviría en armonía y libertad”. 

La veritat és que la por ens guaita rere cada cantonada, que els perills existeixen (consulteu l’augment alarmant de violacions en grup en els últims temps)

Viure en harmonia i llibertat no és senzill per a les dones. Vivim envoltades de por, encara que no ens agradi reconèixer-ho, a pesar que ens fem les fortes. Quin remei ens queda? Hi ha qui assegura que vivim en una societat més conscient, més responsable, preocupada per aconseguir la igualtat plena de drets i oportunitats per a nosaltres.

La veritat és que la por ens guaita rere cada cantonada, que els perills existeixen (consulteu l’augment alarmant de violacions en grup en els últims temps). Viure amb por no és fàcil d’imaginar. Ha d’experimentar-se. 

Hi ha focus on la vulnerabilitat es fa més evident. Són llocs que formen part de la quotidianitat, del nostre dia a dia. El transport públic, per exemple. Els metros i els autobusos són llocs on les dones pateixen agressions. Una nena -no tenia més de tretze o catorze anys- viatjava en metro. Era un trajecte curt, que feia des de l’Institut fins a casa. Portava els quatre llibres i el portàtil en una bossa, no hi havia gaire marge de moviment. Els cossos eren a tocar, en hora punta. Va sentir algú al seu darrere. En la confusió i el caos, no tingué temps de reaccionar, quan fou conscient del significat dels moviments convulsos d’algú. Se n’apartà. No havia vist ni el rostre de l’agressor. Portava la faldilla mullada de semen, al lloc on l’altre s’havia refregat contra ella. No va parlar-ne mai amb ningú, però, durant anys, no suportava el contacte físic amb els nois. 

Fa pocs dies una conductora d’autobús va fer baixar un home del vehicle. Era un passatger ebri, però des de quan la beguda legitima qualsevol manca de respecte? Els fets van passar un dissabte a les 05:00 de la matinada en un vehicle de l'N1 del Nitbus. La conductora era una dona; el passatger, un home begut que no sabia controlar el que deia. Al principi, ella reaccionà dient-li que fes el favor de callar. Suposo que a les cinc de la matinada, en plena jornada laboral, aquests “ingredients” afegits són bastant insuportables. L’altre va seguir agredint-la verbalment. Per fi, la conductora l’obligà a baixar de l’autobús. Hi intervingué una passatgera, la col·laboració entre dones és essencial. La conductora era alta, rossa, i no estava per a imbecil·litats. L’atacant era de complexió forta, no gaire alt, amb les faccions dures. Succeí quasi de matinada, en un autobús. 

Vivim envoltades de por, encara que no ens agradi reconèixer-ho, a pesar que ens fem les fortes

Si els autobusos i els metros poguessin parlar, ens explicarien històries inquietants. Si tinguessin l’ocasió d’adquirir veu, potser el seu relat callaria els qui encara s’atreveixen a dir que les dones exagerem la vida.