Pacificar els carrers

Ja tenim Consell de Cent pacificat, és a dir sense cotxes. No és que aquest concepte estigui malament: és que la pau sempre té un preu, i pacificar pot voler dir massa sovint anestesiar. Si el gran pla de l’Ajuntament de Barcelona és pacificar, el risc és dur-nos a la pau dels cementiris. L’equilibri és delicat, evidentment, però si es trenca es pot convertir una ciutat viva i espontània en un balneari asèptic, sense ànima, sense ambició, sense vigorositat però (això sí) pacificadíssim.

Sembla mentida que una opció contestatària i antisistema com la d’Ada Colau s’hagi transformat en la màxima expressió de l’aburgesament general

Em temo que té algun paral·lelisme amb el “Procés”: dèiem que els carrers serien sempre nostres, però ara els carrers sobretot han de respirar pau. Concòrdia, alegria, alegria. Qui pot estar en contra de tot això? Ningú, és clar. Ningú pot estar en contra de la pau. Ni tan sols Franco s’estalviava celebracions sobre “treinta años de paz”.

El que em preocupa, per tant, no és la idea de pacificar un carrer, sinó la pertinença d’aquesta idea a un pla més general d’anestèsia ciutadana. Mentre parlem de Superilles, no parlem de com Barcelona va expulsant els seus habitants; mentre parlem de benestar, no parlem del malestar; mentre parlem de menys cotxes, no parlem del sistèmic desastre de Rodalies; I mentre parlem de pau, no parlem d’independència. Hi ha una forma de pau que té a veure amb l’ibuprofèn, amb el calmant, amb la morfina, i que et deixa un somriure d’idiota a la cara mentre aprens a desfer-te dels teus problemes. Hi ha una manera de pacificar els carrers que és canviar el tema, aparcar el conflicte i marcar la ratlla del debat entre el fum dels cotxes i els ocellets dels arbres. Com que el problema gros no es pot resoldre, anem a parlar de petiteses. Quants carrils bici vols a la Via Augusta, rei. En això, serem tan proactius com calgui.

Simplement, sembla mentida que una opció contestatària i antisistema com la d’Ada Colau s’hagi transformat en la màxima expressió de l’aburgesament general, les solucions petites, el preciosisme estètic i el dogmatisme que ho vol justificar tot a cops d’urbanisme tàctic. Si no podem resoldre la pobresa, fem que la ciutat només sigui per a rics. Problema resolt. I els rics tenen aquest tipus de debats: no sé si em convé una Via Laietana pacificada, perquè vull arribar ràpidament al Set Portes. No em parlis d’independència, que això només porta problemes.

Si el gran pla de l’Ajuntament de Barcelona és pacificar, el risc és dur-nos a la pau dels cementiris

No em parlis de justícia social, que justícia social és un carrer central transformat en una plaça dura. Com que no saben resoldre els temes, s’avorreixen i ens volen avorrir. Però una cosa és pacificar un carrer, i una altra cosa és provar de pacificar les ànimes.