Opinió
Albert Brosa Sánchez-Maroto
opinió

La vella política de Xavier Trias

Ens hem (mal) acostumat a la política basada sovint en la mentida i la destrucció permanent i de tant repetir-se la societat ho ha interioritzat. És tan greu per qui l’exerceix com per qui l’accepta i la pregona, perquè la fa bona. Fa unes setmanes escrivia a Principal que els amants de la bona política ens hauríem de revelar en contra la mala política. La que assegura que no es presentarà mai a unes eleccions i acaba sent alcaldessa i a sobre repeteix o dels que diuen voler posar en valor el sector primari i només provoquen incendis forestals entre els pagesos. 

Algú podria pensar que la definició del que es pot considerar ‘bona política’ pot arribar a ser molt subjectiu. Potser sí, però des del punt que les persones sabem –o hauríem de saber- diferenciar entre el bé i el mal, entre una bona i una mala actitud, m’atreveixo a exposar públicament el que es pot considerar bona política. 

La bona política és l’art de la negociació, del pacte, de l’entesa, de les bones formes, de la transparència, la sinceritat, la veritat... però sobretot de l’empatia. Al poder legislatiu li és molt necessari empatitzar. Saber posar-se al lloc dels altres, i ho dic en plural, permet al polític tenir una perspectiva ampla de la jugada i prendre decisions amb més criteri. No significa fer les coses al gust de tothom –que és molt complicat- sinó amb criteri. I això és summament important perquè s’ha instal·lat la por a prendre decisions simplement per mantenir una posició de poder. Molt trist. Arriba un punt que deixen de creure en tu. 

La bona política és l’art de la negociació, del pacte, de l’entesa, de les bones formes, de la transparència però sobretot la d’empatia

Aquest és l’any de les eleccions municipals i després de l’aturada de Nadal, com és lògic, es comencen a intensificar certs moviments per la convocatòria electoral. Avui em centro en Barcelona i visualitzo a dos dels candidats del proper maig, Xavier Trias de Junts i Ernest Maragall d’Esquerra. Maragall ha pres la decisió, ara, de renunciar a l’escó del Parlament de Catalunya per centrar tots els esforços a la seva candidatura “perquè Barcelona s’ho mereix”. Comunicativament no deu ser la frase més encertada quan la primera pregunta que em ve al cap és “perquè ara sí i abans no?”. Em temo que la resposta pugui ser la mateixa que quan va canviar d’opinió sobre el suport als pressupostos de l’Ajuntament de Barcelona assumint la “contradicció” inicial per “responsabilitat”. En realitat la moneda de canvi va ser salvar els comptes de la Generalitat, allò que va dir que mai faria per “responsabilitat”. Bravo.

Comunicativament no deu ser la frase més encertada quan la primera pregunta que em ve a la ment és “perquè ara sí i abans no?”

Potser és perquè Xavier Trias, i vaig a l’altre perfil, està enfocant la campanya electoral a la vella manera de fer política i això està canviant els plans de més d’un. Trias és un home que ha demostrat seny i gens de rauxa des del minut zero de l’aventura municipal. Va deixar les coses clares a Junts, ho fa per Barcelona i comença el 2023 dinant amb l’alcaldessa Ada Colau –en un restaurant a petició de Trias i amb foto per petició de Colau- i demana públicament a Sandro Rosell que no es presenti de candidat per evitar dividir el vot. Una actitud inequívocament transparent, sincera, propera i ens recorda com es practica l’art de la vella política. Xavier Trias podria haver escollit moure’s des del tacticisme, d’amagat i creuant els dits perquè cap mitjà de comunicació interessat ho publiqui. En canvi, ho explica obertament, com si la genètica convergent emergís de nou. I no passa res perquè la societat, els votants, esperen que el polític vagi de cara i s’expliqui. Que se’ls tracti com a adults. La imatge que projecta Trias és la d’un home que té clar l’objectiu i hi vol arribar amb ordre i serenitat. 

Això no significa que totes les negociacions i trobades polítiques han de transcendir públicament, però és una jugada mestra avançar-se als esdeveniments i fent allò que els contrincants no fan, almenys de moment.